Boris I, el rei de la propaganda
Boris Skossyreff, a la Creu Grossa d’Andorra.
Corrien els anys setanta-vuitanta del segle passat quan l’Antoni Morell, revisant l’hemeroteca de La Vanguardia tot cercant informació sobre Andorra, va topar-se amb una història de la qual no havia sentit a parlar mai: la d’un personatge, anomenat Boris Skossyreff, que es va proclamar rei del país. D’aquella trobada fortuïta en va néixer una de les nostres novel·les fundacionals, Borís I, rei d’Andorra, publicada el 1984 i amb ressò més enllà de casa nostra. De fet, encara avui és un dels títols que atrauen l’atenció en fires del llibre, malgrat que la trama partia de la invenció, per fer el que Morell mateix anomenava “una comèdia italiana”.
I, de fet, la història de Boris semblava, pel que sabíem, més una opereta d’argument faceciós que no pas quelcom seriós. Amb el temps, però, la recerca al voltant d’aquest misteriós personatge ha anat aportant resultats. És sobretot gràcies a Gerard Lang, qui fins ara havia elaborat la principal biografia sobre el tema a Boris von Skossyreff. Rey de los andorranos, agente de los alemanes, que sabem que aquest personatge va transcendir el nostre àmbit andorrà, i que va protagonitzar una vida difícil de creure.
Vint-i-tres anys després de la publicació de la novel·la de Morell, el 2007, Jorge Cebrián va topar-se també amb Skossyreff mentre duia a terme altres projectes. D’aleshores ençà, al llarg de la darrera dècada i en concret els darrers tres anys, va començar una recerca ingent que l’ha portat a dirigir Boris Skossyreff, l’estafador que va ser rei.
SIS MIL DOCUMENTS
Una recerca coral que ha comptat amb la participació d’historiadors, arxivers, periodistes i, també, de testimonis que van conèixer en primera persona Boris (com ara la seva darrera cunyada) i que han pogut parlar d’ell amb coneixement de causa. Tota aquesta recerca ha permès localitzar sis mil documents (escrits, fotografies, testimonis, etc.) sobre Skossyreff arreu del món, especialment en arxius europeus, americans i russos. Una documentació ingent que sense cap mena de dubte obre la possibilitat de conèixer el personatge fins a límits insospitats a través d’aquest documental.
EL REI DE LA PROPAGANDA
En parlar de Boris, Cebrián ho té clar: “Era el rei de la propaganda, sabia vendre’s molt bé”. De fet, tot el que va fer Skossyreff per intentar ser rei d’Andorra era una gran campanya mediàtica. A Mallorca estant, Boris es va interessar per la història d’Andorra i pel model d’estat, i veient que la cosenyoria francesa ja no era ostentada pel rei de França sinó pel president de la República, es va inventar un fals llinatge per adduir drets sobre el Principat. De primeres, es va oferir com a representant d’Andorra a la Societat de Nacions en dues ocasions, oferta que el Consell no va estimar, però més tard va intentar ser proclamat rei.
I és al voltant d’aquesta reclamació que crea una gran campanya mediàtica que genera l’interès de periodistes d’arreu, alguns dels quals potser ja havien descobert la curiosa realitat del país l’any anterior, amb la revolta dels Joves Andorrans, les vagues dels treballadors de FHASA i l’arribada dels gendarmes amb Baulard al capdavant. Sigui com sigui, el noble rus de sang blava va ser capaç de generar titulars sensacionalistes a la premsa internacional a través de les entrevistes que concedia, a més de fer-se fotografiar amb una vestimenta de monarca andorrà creada per ell mateix ad hoc per a l’ocasió (amb barretina, és clar).
Boris Skossyreff el dia del seu darrer casament.
I és que fins i tot va arribar a publicar un butlletí oficial i a redactar una constitució que convertia el país en una monarquia parlamentària amb el síndic com a cap de govern i quatre ministeris, a més de fer-se unes targetes de visita amb ell fotografiat a la Creu Grossa d’Andorra la Vella.
I és que tot el que es va generar al voltant de la seva pretensió monàrquica era pur màrqueting: els suposats suports que deia tenir del Consell, dels americans (que l’ajudarien amb sis-cents soldats a envair Andorra) i mil invencions més era simplement fum ben venut.
LES OMBRES DE SKOSSYREFF
Malgrat que tot això ens porta de nou a la “comèdia italiana” de Morell, Cebrián destaca que “Boris era un personatge amb moltes ombres”. El seu do de gents, la capacitat de parlar més d’una vintena de llengües i els deliris de grandesa no poden amagar (quelcom que el documental permet veure amb profunditat) que Skossyreff tenia també comportaments més que reprovables. “Era algú que no tenia cap problema a ser un delator, a enganyar i abandonar les seves esposes i amants o, fins i tot, a maltractar-les físicament, cosa que feia mentre cridava en italià”. Parlem en plural perquè Skossyreff era un seductor que va tenir moltíssimes relacions al llarg de la vida, moltes en paral·lel, que li asseguraven la subsistència econòmica...
La seva família aristocràtica havia caigut en desgràcia arran de la revolució bolxevic del 1917, i això els havia dut a França, on el jove Boris no estava disposat a treballar i on va començar a viure a través d’estafes de xecs sense fons, intentant aconseguir un passaport i inventant-se càrrecs nobiliaris com el de baró d’Orange quan ja era a Holanda. Aquesta vida el va portar en diverses ocasions a la presó i a l’expulsió, fins que va acabar a Mallorca, enamorant la milionària vídua Florence Marmon, que després s’enduria a Andorra en qualitat de secretària però amb l’argument de fer-la reina.
TRES CANDIDATS AL TRON
Gràcies a la recerca, s’ha pogut constatar que “Boris no era l’únic personatge que aspirava al tron d’Andorra”, diu Cebrián. “Com a mínim, hi havia tres (o potser quatre) persones més que aleshores tenien les mateixes intencions”. I qui eren? Doncs dos d’ells eren americans, de Chicago. Un, Samuel Insull, un milionari que havia ofert diners al bisbat d’Urgell a canvi d’adjudicar-se la corona. Un altre, un jove de la mateixa ciutat anomenat Juan Rocco, venedor de comestibles, que després d’haver estudiat la història d’Andorra, “s’havia trastocat, es presentava com a príncep i deia que havia de ser rei d’Andorra”. Sense cap mena de dubte, un Quixot modern víctima del nostre passat en comptes de les novel·les de cavalleries. I, finalment, el tercer dels candidats era més proper, de Madrid, el marquès de Los Castillejos, Fernando de la Quadra-Salcedo, a qui el mateix Boris va arribar a reptar a un duel per defensar els drets del seu llinatge (inventat per ell mateix, és clar).
ELS ANYS FINALS DE BORIS
Del documental, crida l’atenció l’etapa final de Boris (que va morir el 1989), potser la més desconeguda, i en la qual es va casar amb una noia quaranta anys més jove que ell, a qui va deixar embarassada tot i que la criatura no va superar els primers dies de vida. Fins i tot, d’aquesta etapa final, sembla que hi ha una acusació de comportament inadequat amb nens que la policia hauria investigat i confirmat. Un fil més, però, que encara s’ha d’estirar. D’aquest i d’altres ben segur que parlarem més a bastament ben aviat.