Una generació de fotògrafes que deixarà petja a Andorra

Quan parlem de fotografia a Andorra, immediatament ens ve al cap l’obra dels pioners, que ens permet veure amb els nostres propis ulls un país que ha canviat totalment. Pensem en els Valentí Claverol, Guillem de Plandolit o Narcís Casal, o en els més pròxims com Fèlix Peig, Joan Burgués, Jordi Pantebre, Casimir Arajol o Jaume Riba, per citar-ne alguns. De fet, qui més qui menys, al país li sona algun fotògraf andorrà. Però, i fotògrafes? Ha estat aquest un àmbit exclusivament masculí?

A jutjar per la documentació que es conserva l’Arxiu Nacional d’Andorra hauríem de dir que sí, que històricament, a casa nostra, la fotografia ha estat sobretot cosa d’homes i que, en tot cas, si alguna dona s’hi va prodigar, això no ha transcendit més enllà del seu entorn.

En les últimes dècades, tanmateix, les coses han canviat, i la fotografia no és exclusivament masculina; un nombre creixent de fotògrafes s’hi dedica, ja sigui des de l’àmbit del fotoperiodisme i la seva activitat professional en els mitjans de comunicació, ja sigui des d’un vessant més documental o artístic, amb obra pròpia i exposant.

Una generació, a més, que també té presència més enllà de l’entorn d’Andorra i que crida l’atenció pel seu talent. Avui volem parlar amb cinc fotògrafes com ho són Montserrat Altimiras, Naiara Escabias, Natalia Montané, Núria Moreno i Laura Gálvez-Rhein, per saber com veuen el seu ofici, els seus referents i la possibilitat de viure de la seva feina.

UNA MIRADA FEMENINA?

Sovint s’ha dit que les fotògrafes tenen una mirada diferent, però fins a quin punt aquesta opinió és compartida? Núria Moreno defensa que sí, que “en el tipus de narrativa visual, més emocional”, hi ha una mirada pròpia. Una opinió compartida per Laura Gálvez, que ho amplia a “totes les expressions artístiques”, en les quals “hi ha un imaginari femení, sovint negligit”. Diu que al no haver nascut la fotografia pròpiament com a art, les fotògrafes han pogut experimentar i buscar el seu punt de vista en temes com la quotidianitat, l’entorn familiar o la dona mateix.

Una mirada que per a Montserrat Altimiras és “molt més humanista, més propera i més empàtica, cosa que no vol dir que sempre sigui així, ni que un no home pugui tenir també aquesta mirada.”

Tanmateix, Natalia Montané no creu que estigui “condicionada pel gènere”, sinó que depèn de “la pròpia sensibilitat de cada fotògraf/a.” Sí que creu que la “visió femenina es basa en la intuïció i la capacitat de connectar amb els sentiments propis i els dels altres”; en la línia d’una Naira Escabias que pensa que la seva mirada és des de la “sensibilitat i cerca de l’emoció”, però prefereix no generalitzar-ho i creu que, al final, “cadascú treu el que té a dins”.

MANCA DE REFERENTS

“No tinc referents femenins al país, en la meva trajectòria hi ha influït gent de fora, malgrat que evidentment avui segueixo el que fan altres fotògrafes andorranes”. Una afirmació de Gálvez que és compartida per les altres fotògrafes que afirmen, per dir-ho amb paraules d’Altimiras, “que la majoria de fotografia que veiem com a referents és masculina, i la poca de femenina que hem vist és a fora.”

És cert, però, que la tendència està canviant, i que “a Andorra cada cop som més fotògrafes i amb mirades molt diverses i sensibles” diu Montané. I en aquest sentit, Escabias i Moreno posen com a referència l’obra d’Altimiras. És evident, doncs, que les fotògrafes d’avui seran i comencen a ser ja la referència per les que venen darrere.

IGUALTAT DE VALORACIÓ?

En tot cas, el primer pas és que la feina, l’obra i la trajectòria es valorin per igual, i Altimiras pensa que “a Andorra probablement és així, a fora ja no ho veig tan evident”. Ara bé, “quan vaig arribar al país fa trenta anys sí que vaig viure dues situacions en que ser dona no es va valorar en igualtat de condicions”.

En aquesta qüestió, és cert que hi juga un paper important el fet d’haver de sotmetre’s o no a la opinió de tercers. Escabias diu que com a fotògrafa va molt a la seva, i que en tot cas, que si hi ha diferència de valoració, el que vol és que “sigui perquè un mateix ho creu”. En aquest sentit, intenta treballar en el seu fur intern el fet de no considerar que el seu treball és menys bo que el d’un fotògraf.

“Si m’he sentit infravalorada en algun moment ha estat més per ser jove que per ser dona, com si joventut impliqués ignorància”, afirma Laura Gálvez. Tot i això, no amaga que qui està més consolidat en el món de la fotografia amb dedicació professional i premis són encara els homes, i que cal treballar en aquest sentit. “Tot i que s’han fet grans avenços en la igualtat de gènere –diu Montané–, encara hi ha desigualtats en la valoració del treball de dones fotògrafes. En alguns sectors, la feina feta per dones sovint es troba amb més obstacles, com ser passades per alt per projectes grans o haver d’esforçar-se més per guanyar-se un lloc.

Una opinió que també comparteix Moreno, que creu que encara no es valora igual la feina i que fins i tot es fan passos enrere, quan es creen per exemple premis amb categoria per a dones fotògrafes, “una discriminació tenint en compte que el què s’ha de jutjar és l’obra” en igualtat de condicions, i no pas el gènere.

VIURE DE LA FOTOGRAFIA

Professionalitzar-se i viure’n és complicat, per bé que, com diu Moreno “hi ha companyes que en viuen”. Altimiras també defensa que és possible dedicar-se i viure’n, “la qüestió és amb quin nivell”. És evident, però, que és molt complicat viure’n exclusivament des d’una vessant artística, afirma Escabias, cal “compaginar-ho amb un vessant més convencional de la fotografia”, com per exemple la dels mitjans de comunicació. Ella, que espera poder dedicar-s’hi, té clar que a Andorra, a Espanya o a l’altra punta del món cal picar molta pedra” i que bona part de l’èxit “depèn molt d’un mateix”.

“Com en molts altres països, és complicat viure’n exclusivament, especialment si es treballa com a autònoma; és necessari diversificar els serveis” diu Montané. Afegeix, a més, que la demanda és més limitada perquè el país és petit.” Una cosa que Gálvez no veu tan problemàtica. De fet, diu que veu més possibilitats a Andorra que a Espanya. Això no vol dir que a Andorra no hi vegi encara molt marge de millora: “cal encara més tasca per valorar l’artista andorrà”. Potser hi ajudaria, diu, fer xarxa entre professionals, ja que “a Andorra veig manca de comunitat fotògrafa, i això va en contra del sector: al país és un ofici bastant solitari”.