Rere els passos de la fotògrafa Vivan Maier

Prenguin nota els amants de la fotografia i de la història del segle passat perquè demà a les vuit del vespre tenen una cita a la sala d’exposicions de Govern al Parc Central. I és que s’inaugura una exposició dedicada a la fotògrafa nord-americana Vivian Maier. Podria ser que no els soni de res el seu nom, com li va succeir a un servidor quan va sentir-lo per primera vegada, però la seva és una d’aquelles històries que dona molt de si per l’enorme llegat deixat per algú que no ha estat conegut (ni reconegut) fins després de la seva mort. La fotògrafa nord-americana ha deixat una obra ingent que, val a dir-ho, s’ha conservat de forma pràcticament atzarosa, i només per aquesta casualitat potser ja val la pena d’acostar-s’hi, demà o fins a l’1 de març, quan tancarà les portes l’exposició.

UNA VIDA SENZILLA

Nascuda als Estats Units el 1926 filla de mare francesa i pare austríac, Maier va passar bona part de la seva joventut a França, per bé que amb algunes temporades també al seu país de naixement. Quan el pare va abandonar l’esposa i la filla, ambdues van conviure a Boston amb la fotògrafa i escultora surrealista Jeanne J. Bertrand (1880-1957), i és ben possible que durant aquella etapa, Bertrand desvetllés l’interès per la fotografia de l’aleshores petita Vivian.

No va ser fins al 1949, però, que Maier va començar a experimentar amb una càmera fotogràfica molt modesta als Alps francesos. Aleshores encara vivia a França, però poc després va creuar de nou l’Atlàntic per instal·lar-se a Nova York. Corria el 1951, i fou allà on anant amunt i avall de la ciutat amb una nova càmera en mà va donar forma al seu estil fotogràfic. Aleshores a Nova York feia de mainadera, una tasca que també dugué a terme quan s’instal·là a Chicago uns anys després, treballant per a una família amb tres fills, amb qui va establir un fort vincle que es mantindria en el futur.

Durant tots aquells anys, Maier disparava centenars i centenars de fotografies, per bé que molt gelosa de la seva intimitat, no ensenyava a ningú aquella passió tan personal. Vivia una vida modesta i senzilla, i tot sovint es veia obligada a canviar de família per la qual treballar, cosa que la va portar a viure moments econòmicament complexos en diverses etapes de finals del segle passat.

Malgrat les dificultats, la seva passió per a la fotografia es mantenia intacta, per bé que tenia dificultats per revelar els carrets, que acumulava primer en un estudi que encara es podia pagar, i després en els típics trasters americans tan icònics de les pel·lícules i sèries de Hollywood.

A principis d’aquest segle, el seu llegat fotogràfic i documental es conservava en un traster que a causa dels impagaments va ser subhastat. En aquell moment Maier vivia els darrers anys de la seva vida, marcats per una caiguda que la va obligar a ser internada en una residència on va morir el 2009.

MALOOF I LA CASUALITAT

El llegat de Vivian Maier és avui un arxiu que conté entre 100.000 i 150.000 negatius, més de 3.000 fotografies revelades, centenars de rotlles de pel·lícules i enregistraments sonors, alguns dels quals entrevistes, que representen aproximadament la totalitat del seu fons, adquirit pel productor, fotògraf i autor estatunidenc John Maloof.

El primer contacte que hi va tenir Maloof fou en el procés d’elaboració d’un llibre sobre el barri on vivia, al nord-est de Chicago, escrit a quatre mans amb Daniel Pogorzelski. En el procés de publicació, l’editorial que s’encarregava de l’edició del volum li va demanar dos centenars de fotos del barri, fet que va obligar-los a una recerca aprofundida. I va ser per una d’aquelles casualitats de la vida que van entrar en una casa de subhastes per buscar algun material antic, i allà van fer-se amb una caixa de negatius per quatre-cents dòlars. Aquella caixa contenia una petita part de l’obra de Maier.

No trobant però res d’interessant per al llibre, els negatius van quedar arraconats en un armari, fins que al cap d’un temps Maloof va dedicar-hi més atenció i es va interessar ell també per la fotografia. A partir d’aleshores va quedar atrapat per l’obra de Maier, fins al punt d’aconseguir comprar la totalitat del seu fons i començar a difondre’l. De bones a primeres va publicar-ne una mostra en un bloc que va passar totalment desapercebuda, però quan va obrir un fil de debat al portal Flickr amb un centenar d’instantànies de Maier la resposta i l’interès que es van generar van ser aclaparadors.

Maloof fins i tot va dedicar un documental a la desapareguda fotògrafa titulat Finding Vivian Maier, que va ser nominat als Oscars el 2015.

LA FOTOGRAFIA DE MAIER

La seva fotografia estava caracteritzada pels paisatges urbans i els seus habitants, des d’alguns indrets emblemàtics de les ciutats on va viure fins als col·lectius sovint poc retratats i també els desafavorits que vivien en aquestes urbs. La major part de la seva obra mostra escenes quotidianes dels carrers de les ciutats de Chicago i Nova York entre el 1950 i el 1990, i els habitants quotidians que poblaven aquest món urbà al marge de la riquesa. Sovint, aquests són elements que han caracteritzat l’anomenada visió femenina de la fotografia, el fet de posar el focus en aquells que històricament no han gaudit de ser el centre d’atenció.

A Maier també li agradava de jugar amb les ombres i els reflexos, i els especialistes diuen que tenia un gran talent per controlar la llum, que en una fotografia ho és tot. Bona part de les seves instantànies van ser tirades en blanc i negre, però també es conserva producció de la mateixa autora disparada en color en una etapa més avançada.

Ara bé, de Maier cal destacar-ne els nombrosíssims autoretrats, els quals queden lluny del que podríem considerar la simple i pura contemplació d’una mateixa. Aquests autoretrats traspuen la recerca de la seva pròpia identitat enmig del món en el qual vivia, que semblava condemnar-la a l’anonimat per la seva posició social. Al cap i a la fi, era una persona que al llarg de la seva vida havia anat d’aquí cap allà, i canviat també nombroses vegades de família amb la qual treballava a causa de la seva feina de mainadera. Una condemna a una manca d’arrelament enlloc i amb ningú.

Els seus autoretrats, tanmateix, disten enormement de la selfie d’avui en dia, i es caracteritzen per un joc de llums i ombres, i també de reflexos en miralls. Sovint, en algunes d’aquests instantànies, de Maier només en veiem la silueta, o el seu reflex en un aparent segon terme respecte a l’objectiu principal de la càmera.

No és estrany, doncs, que a l’hora d’optar per una selecció de la ingent obra d’aquesta enigmàtica fotògrafa s’hagi optat per triar-la entre tots els seus autoretrats. A partir de demà, gairebé un centenar d’aquests estaran a disposició de tots nosaltres, i fins a l’1 de març, a la sala d’exposicions de Govern sota el títol L’autoretrat i el seu doble. No se la perdin, valdrà la pena.