De quan els nostres comtes corrien per Lleó i Castella

Sovint no recordem que Andorra, a l’edat mitjana, formava part intrínseca del comtat d’Urgell. Durant els primers segles medievals, els comtes van gestionar directament el territori andorrà, però amb el temps se’n van anar distanciant. Un allunyament motivat per dues raons. La principal és que l’interès polític i econòmic del moment se centrava al sud, en terres de domini musulmà. La frontera sud del comtat oferia importants possibilitats de conquesta de nous territoris, d’obtenció de botí a través dels atacs que els feudals feien a dominis musulmans o, fins i tot, a través de les pàries, el pagament que rebien els comtes a canvi de no atacar aquests territoris.

Val a dir, però, que en l’allunyament d’Andorra dels comtes urgellencs hi ha una altra causa: el comte i els andorrans no tenien gaire bona relació, sobretot després que els habitants d’aquestes valls destruïssin un castell que poc abans de l’any mil el comte Borrell II volia alçar al país per cobrar censos.

La destrucció de Bragafolls i alguna altra topada al llarg del segle XI van portar els comtes a despendre’s dels seus dominis al nord del comtat i a centrar l’interès a la marca, mentre els bisbes i els vescomtes de Castellbò es disputaven l’hegemonia en aquest racó del Pirineu.

EL CAMÍ CAP A LLEÓ

Ja cap al 1060 els comtes d’Urgell van interessar-se per vincular-se a la recent nascuda dinastia reial aragonesa amb un doble matrimoni que lligava el nostre Ermengol III amb la filla del rei aragonès Ramir I, a la vegada que la filla d’Ermengol es casava amb el fill de Ramir, el futur monarca Sanç Ramires. Fou aquest matrimoni el que va portar els senyors urgellencs a participar en una campanya de conquesta de Barbastre el 1064, catalogada com un dels antecedents remots de les futures croades a Terra Santa i a la península Ibèrica.

Aquesta vinculació matrimonial n’anticipa una altra que es va produir gairebé al final del segle XI, quan Ermengol V d’Urgell es va casar amb Maria, filla del comte Pedro Ansúrez, senyor de Valladolid.

A casa nostra el nom de Pedro Ansúrez no ens és gaire conegut, però era un dels grans senyors lleonesos del seu temps, en una època en la qual des de Castella i Lleó les dinasties aristocràtiques disposaven d’un vast territori per expandir-se, cavalcar i enfrontar-se als musulmans. És l’època daurada del Cid, dels cavallers feudals que buscaven edificar amb les seves gestes el seu propi destí.

I Pedro Ansúrez va optar per casar una de les seves filles amb una dinastia de valents guerrers que morien joves fent la guerra als musulmans. L’iniciador de la dinastia, Ermengol I, havia mort a Còrdova el 1010; el net, Ermengol III, ho havia fet el 1065 enfrontant-se als musulmans prop de la plaça de Barbastre que senyorejava, i Ermengol V finiria enfrontant-se a l’exèrcit almoràvit a Mollerussa el 1102.

El seu fill i successor, encara un infant, va ser posat sota la protecció del seu padrí Pedro Ansúrez, que aleshores va esdevenir comte d’Urgell, encunyant la seva pròpia moneda quan va reconquerir Balaguer i va establir-hi la capital del comtat.

El sud passava aleshores a ser definitvament el centre de l’autoritat comtal, mentre que el nord, Andorra inclosa, es disputava per altres interessos.

Ermengol VI va rebre l’herència comtal a Urgell que li pertocava, però també importants dominis a l’entorn de Valladolid, d’on provenia la seva família materna. Aquests dominis el van vincular directament amb la política d’Alfons VII de Lleó, de qui va acabar essent el majordom major, un càrrec d’alta importància.

La vinculació amb els monarques lleonesos va continuar amb Ermengol VII, Ermengol VIII i Aurembiax, els quals van mantenir estrets vincles amb aquest territori, ja fos a través d’aliances matrimonials, ja fos participant directament en la política del territori. Ermengol VII, per exemple, va seguir com a majordom, en aquest cas del monarca de Lleó Ferran II, i va participar en conquestes militars de primer ordre al límit del territori que avui confronta Portugal, Extremadura i Castella. De fet, se’l coneix com el de València per haver traspassat lluitant a València d’Alcàntara, just en aquesta regió.

Els seus successors, tanmateix, no van tenir tanta sort en la seva carrera hispànica, i per això van retornar el centre de la seva política a Urgell, on van topar-se amb unes cases nobiliàries molt consolidades com els vescomtes de Cabrera o els Castellbò. Unes famílies que no estaven disposades a cedir a la dinastia comtal aquella preeminència a la qual havia renunciat fixant els seus ulls a Lleó. Aquesta, però, ja és una altra història vinculada als precedents immediats de l’atac dels Foix sobre la Seu d’Urgell el 1196 i a la fi de la primera dinastia privativa d’Urgell.

EL PREU D’ANDORRA

Hem de pensar que en aquella època fer la guerra era molt car, perquè calia armar els cavallers que hi participaven. És per això que sovint els comtes i els seus acòlits havien de vendre’s propietats per poder finançar una campanya bèl·lica, en part també com a forma d’inversió que es recuperaria amb botí i altres dominis si aquesta culminava amb èxit. Fou per finançar una d’aquestes campanyes que el comte Ermengol VI va vendre tots els dominis i drets que li quedaven a Andorra a canvi de 1.200 sous. El bisbe d’Urgell fou qui va adquirir els dominis, erigint-se en senyor d’un feu episcopal al país.

Així doncs, va ser en bona mesura gràcies a les anades i vingudes dels Ermengol a Lleó i Castella que l’Església d’Urgell va erigir-se en el poder feudal al país, per bé que aquest encara seguia formant part del comtat urgellenc.

Ja saben vostès com segueix la història: amb uns bisbes que topen amb altres poders feudals com els Castellbò i els Foix que els acaben disputant l’hegemonia i, després d’una guerra secular, les parts van acabar signant el nostre cèlebre Pariatge de 1278.

UN TEMA POC TRACTAT

Si bé és cert que la història dels Ermengol a terres lleoneses i castellanes no és desconeguda, la nostra historiografia l’ha tractat força menys del que pertocaria, sobretot si es compara amb les pàgines que des de l’àmbit hispànic s’han dedicat a la qüestió. Aquesta és una de les conclusions a les quals van arribar els investigadors del projecte Nobconect la setmana passada en una trobada de recerca al Consejo Superior de Investigaciones Científicas a Madrid. Una trobada que, per exemple, va comptar amb una intervenció sobre els comtes d’Urgell a Lleó per part del Dr. Pascual Martínez Sopena, professor de la Universitat de Valladolid. Entre d’altres, un dels objectius del grup de recerca en qüestió serà posar més llum a les relacions que els nostres comtes van tenir amb aquest territori al llarg dels segles XI i XII.