Blanco revisita les passions humanes

Hi ha qui diu que a la Bíblia, la Ilíada i l’Odiessa ja hi apareixen els grans elements motivadors de la creació artística occidental. O per dir-ho d’una altra manera, que en aquestes tres obres les grans preocupacions que han mogut la humanitat apareixen perfectament documentades, i que d’aleshores ençà ja no hi ha res per inventar. I a jutjar per l’obra exposada a l’Espai Caldes d’Escaldes-Engordany sota el títol Dies irae, l’artista Martín Blanco és d’aquest mateix parer.

“Amb els anys i amb l’edat, t’adones que els conflictes vitals es repeteixen, i que aquells als quals es referia Shakespeare a les seves obres són encara de plena actualitat”, ens explica l’artista, mentre ens guia a través de l’exposició. Segons Blanco, ens pensem que som la generació més avançada, els més moderns, quan els dilemes de l’ésser humà s’han mantingut inalterables al llarg dels segles. Que no se sorprengui ningú que visiti l’exposició, doncs, si troba justament plasmada en els llenços de Blanco la realitat de la nostra societat interpretada a través dels simbolismes de la història i la mitologia clàssica, i no només la grecoromana.

Per aquells que no el coneguin, Blanco és llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Buenos Aires. Ja fa una bona colla d’anys que exerceix de professor de dibuix, il·lustració i pintura en diferents escoles del país; i és que els mèrits l’avalen. Ha guanyat una trentena de premis internacionals i la seva obra s’ha exposat en museus de referència com el Guggenheim de Nova York, el MoMa o el Louvre, i ha participat en més d’una cinquantena d’exposicions col·lectives arreu del món. A casa nostra l’hauran pogut veure en moltes ocasions, entre les quals a l’Ordino Jardins d’Art del 2019, d’on parteix el projecte per a fer realitat el Dies irae que podem contemplar avui.

Però tornem a l’exposició, clarament dividida en dues parts: una dedicada a l’obra pictòrica, i una altra a la creació digital, àmbit en el qual destaca professionalment Blanco amb il·lustracions per al món editorial, el musical o el cinematrogràfic.

A Dies irae trobaran, per exemple, La línia fina, obra sobre la tan aclamada resiliència que es defensa avui en dia i que no ens dona marge a estar malament, a entomar els nostres problemes des de l’aflicció, i que ens obliga a tirar endavant sempre, fins i tot ocultant les circumstàncies doloroses que patim a la nostra vida. Fins a quin punt això és bo? No correm el risc de no abordar suficientment bé els nostres problemes? Fins i tot, apunta Blanco, “la resiliència imposada ens pot condemnar a amagar problemes relacionats amb la salut mental que no se superen només amb la falsa idea del tirar endavant.”

De manera gens innocent, l’artista ens remet en l’obra en qüestió a l’art del kintsugi, una antiga tècnica japonesa de reparació de peces de ceràmica amb resina o altre material mesclat amb pols d’or, de plata o de platí. Això genera un curiós efecte amb aire de trencadís gaudinià en el qual la peça trencada és reparada i embellida amb un missatge subliminar ben clar: “per què una cosa trencada ha de ser lletja?”

També podran contemplar peces com Les bruixes de modernitem, en què Blanco critica el nou puritanisme de les xarxes socials (de fet, les noves tecnologies són molt presents al llarg de tota la mostra) i la doble moral que s’hi ha imposat, que condemna a l’expulsió de la xarxa si es mostren certes imatges de nuesa femenina, mentre que l’acarnissament de qualsevol guerra es pot mostrar lliurement i sense cap tipus de restricció. És més perillós el nu femení que la salvatgia humana? Per què no podem ensenyar el mugró d’una dona i, en canvi, sí el d’un home?

Són preguntes que es fa Blanco davant l’obra en qüestió, en la qual apareix una figura femenina marcada amb una lletra A a l’espatlla, en una referència a La lletra escarlata de l’escriptor Nathaniel Hawthorne, que parlava de les dones adúlteres marcades amb aquesta lletra com si fossin bestiar a la puritana Nova Anglaterra. I tot envoltat del símbol de l’uròboro, aquesta serp que es mossega la cua i que simbolitza el cicle etern de les coses, al cap i a la fi, també el leitmotiv de l’artista a l’hora de concebre la realitat del present i del passat.

Dos petits exemples d’una mostra plena de simbolismes històrics i mitològics entre els quals podem trobar la mateixa Crucificció de Crist (per Blanco “un paradigma de la cultura de la cancel·lació que vivim”), els set pecats capitals, la poma del pecat d’Eva, les ales d’Ícar, Narcís, Tàntal, Aracne, el Minotaure, el yin i el yang o el mite de Pandora, entre d’altres.

En aquest darrer cas, un objecte i no una tela (una petita caixeta daurada, amb un cervell pintat a l’interior), que simbolitza aquella caixa que guardava tots els mals de la humanitat i que, segons la mitologia grega, Pandora va obrir i tancar just a temps abans que se n’escapés l’esperança; i per això l’esperança és l’últim que es perd. Ara bé, no oblidem que si l’esperança formava part dels mals de la humanitat, aquesta l’hauríem d’inscriure també entre les coses negatives i no les positives de tot allò que tenim, no els sembla?

És aquí on hom entra en el joc de la interpretació d’allò que creu que l’artista volia dir. I és que, ben sovint, la manera d’entendre una obra depèn tant d’allò que pretenia expressar el seu autor com d’allò que entén el receptor final del missatge. Tornant a Pandora, Blanco ens explica que el cervell pretén simbolitzar la intel·ligència com a última cosa que la humanitat hauria de perdre, i que a més ha col·locat estratègicament alçada del terra per demostrar que, per accedir-hi, cal un esforç. Però en aquest punt ens podríem preguntar també si la intel·ligència, col·locada dins la capsa de Pandora, no és el darrer mal de la humanitat, i si un no és més feliç cultivant l’hedonisme i la nul·la preocupació per a res...

Però Martín Blanco no és un hedonista, justament la seva obra demostra tot el contrari: preocupació per la realitat present de la societat, per l’addicció que ens generen les noves tecnologies i les pantalles, per la necessitat d’obtenir un “m’agrada” a les xarxes o la de seguir “influencers” que únicament entenen la vida com l’alimentació del propi ego.

I és que, si m’ho permeten, habitualment l’art ha estat la millor forma de crítica social i de qüestionament de l’existència humana, i en el fons això és el que pretén recuperar Martín Blanco amb la seva obra, que ens obliga a reflexionar sobre nosaltres mateixos i el nostre entorn immediat.

Una altra qüestió és si aquesta reflexió generarà en el visitant la remoguda de consciència suficient per intentar canviar les coses. I és que com diu el mateix artista, ell també forma part del món que critica i, per tant, una cosa és la reflexió i l’altre el pas cap al canvi. Això només ho sabran si la visiten, i tenen temps de fer-ho fins al febrer de l’any que ve. No se la perdin.