“L’Escola Andorrana va néixer com a forma de sobirania”

Fa poc més de quatre dècades, el sistema educatiu andorrà era només un projecte de quatre idealistes que, nadant contra corrent, van aconseguir fer-lo realitat. Avui, consolidat com a sistema de referència al país, Anna Zamora Puigcercós i Maria Teresa Cairat Vila fan memòria dels seus inicis el 1982 i fins a l’assoliment del batxillerat de la primera promoció del sistema el 1997. Demà a la tarda, al Centre d’Aixovall, presenten el seu darrer llibre sobre la història d’aquests primers anys de l’Escola Andorrana.

Es coneixen prou, els orígens de l’Escola Andorrana?

Maria Teresa Cairat: Quan hem buscat informació per fer el llibre ens hem adonat que no, que el poc que hi ha escrit és dispers i hi ha perill que el relat descarrili, d’aquí la voluntat de deixar aquesta obra, que també ha de ser de consulta. 

Anna Zamora: Hi ha el perill que aquest moment tan important per a Andorra i per a l’educació al país es perdi: crec que ho hem de deixar per escrit perquè les noves generacions ho coneguin, i també per assegurar que allò que s’explica sobre els orígens és amb coneixement de causa.

Com es va gestar, la idea de crear un sistema andorrà?

AZ: La idea inicial va venir de la Lídia Armengol i de l’Antoni Ubach, que van veure que els nens del país sabien castellà o francès, però no les dues llengües. L’objectiu inicial va ser posar en contacte els sistemes educatius existents aleshores per intentar que es treballessin les dues llengües, però després de diversos intents es va veure que l’única manera era que el país assumís aquesta responsabilitat. Aquesta va ser la llavor.

Qui hi havia rere els promotors?

TC: La Lídia Armengol va ser una de les ànimes, i també la Roser Bastida. Després s’hi van sumar un grup de pares que volien una escola laica i nacional. Entre els pares hi havia la Maria Geli i l’Anna Riberaygua, aquesta última una de les més implicades.

El moment polític del país hi va influir?

TC: Sí, en aquell moment hi havia un xup-xup interessant. 

AZ: Són anys en què les institucions andorranes van començar a tenir més maduresa, i hi havia una dinàmica favorable a desprendre’s de la tutela que exercien els coprínceps. Ja s’havien fet passos amb la introducció del català, però hi havia gent que volia més, que segurament eren avançats al seu temps i que demanaven tenir veu i vot en l’educació dels fills. Prèviament, ja s’havia treballat el tema de l’andorranització, i això estic segura que també hi va influir.

Però més enllà de la voluntat d’alguns, també hi havia reticències d’altres...

TC: I tant, de fet es van veure moltes reticències aviat. Hi havia qui deia que ens posaríem els coprínceps en contra, o que ja teníem educació al país. Era un tema que generava debat. 

AZ: També hi havia qui deia que això podia generar friccions amb els altres sistemes educatius existents.

Però en el debat social del moment també hi havia arguments favorables, imaginem?

TC: És clar: hi havia qui creia que això era necessari i fonamental com a país, que no es podia renunciar a tenir un sistema educatiu propi.

AZ: Més enllà d’això, i vist amb la perspectiva del temps, crec que tenir un sistema educatiu andorrà era favorable per al país si en algun moment algun dels dos sistemes desapareixia. Què hauríem fet si de cop i volta ens quedàvem sense ensenyament?

Quin va ser el desllorigador favorable per culminar el projecte amb èxit?

AZ: Per mi, la voluntat de les assessores pedagògiques del moment i el compromís dels pares que s’hi van bolcar.

TC: La Lídia Armengol tenia molta força i empenta, i el fet d’anar tots els partidaris a l’una crec que ho va fer possible.

També la pressió del professorat ho va fer possible en alguns moments, com el 1985?

AZ: Sí, també. Quan havia de tirar endavant la primera ensenyança, hi va haver dubtes de si començaria o no. Molts professors de formació andorrana hi estàvem a favor, i vam amenaçar de fer vaga aquell setembre a l’inici de curs per pressionar.

El cap de Govern de l’època ens va reunir i ens va deixar clar que fer vaga estava prohibit i que ens atenguéssim a les conseqüències... 

Crear un nou sistema educatiu de zero era realment una tasca ingent i excepcional en l’entorn proper.

TC: Sí, però al final era una qüestió de sobirania i, sobretot, de poder decidir sobre aquest sistema; que es manés des d’Andorra. Era també una peça més de tota la construcció que s’estava duent a terme del país.

AZ: Has de pensar que la maternal, com que no era ensenyament obligatori, va ser una aposta de “fem-ho i a veure què passa”. L’Òscar Ribas hi va estar molt a favor.

Però a l’hora de començar la primera ensenyança ja parlàvem d’un ensenyament reglat i obligatori, amb programació... Va ser una feina més que ingent.

Es va pensar en alguns referents concrets?

AZ: Sobretot el que es volia era una escola diferent del que hi havia aleshores. Es pretenia renovadora, oberta, laica i amb una intervenció real dels pares. I la qüestió del plurilingüisme era fonamental. També es volia a la maternal, que va començar en aquell primer moment, que el nen hi anés a gust.

Quant a equipaments, els inicis tampoc van ser fàcils.

TC: Maternal va començar al carrer Ciutat de Valls, en espais en què no hi havia res. Perquè et facis a la idea, es cuinava en un altre lloc i pujaven les cassoles a peu carrer amunt. També hi va haver alumnes a l’antiga Mercedes, i tot i que no ho vaig viure diuen que allò era terrible, un lloc gens adequat per ensenyar res. També vam tenir l’època dels barracons, amb calor a l’estiu i fred a l’hivern. Les infraestructures actuals no tenen res a veure amb les de l’època!

Van ser moltes, les famílies que hi van apostar, al principi?

TC: Una trentena de famílies a primer curs de maternal; després se n’hi van afegir més. Jo també ho entenc, era com una loteria, apostaves a una cosa que no se sabia si funcionaria i d’allò en depenia l’educació dels fills.

Però es va consolidar, i amb molt d’èxit.

AZ: Molt. La clau va ser que les famílies estaven contentes, i el bocaorella va fer la resta. Però, clar, el creixement va ser exagerat i complicat de gestionar, sobretot per fer previsions del curs...

TC: No saber les aules que caldrien per al curs vinent, o el nombre de professors, era realment complex de gestionar.

Com veieu l’Escola, a quaranta anys vista? Manté l’esperit fundacional?

TC: Penso que ens queda polir el tema del trilingüisme, que no és real el que tenim. És un reflex d’una societat on impera molt el castellà, i en què cal reforçar el català i el francès. Aquests mateixos canvis en la societat fan difícil que els valors fundacionals es puguin mantenir. 

AZ: Crec que el creixement de l’Escola Andorrana ha portat moltes dificultats, amb molts reptes, demanda de nou professorat... És una gestió complexa i atendre l’alumnat amb la seva diversitat és difícil. L’Andorrana d’avui no té res a veure amb la dels orígens, però no és per una qüestió de manca de voluntat, sinó d’evolució de la societat i el món.