A la recerca de Sant Martí de la Sella

No se sorprenguin si no han sentit a parlar mai de Sant Martí de Sella, un servidor va sentir aquest nom per primer cop de boca del cònsol Alcobé just quan l’excavació estava a punt de començar, a finals de l’any passat. Sella seria un antic nucli de la parròquia canillenca, ubicat possiblement sota Prats i cap al nord-est de Racons, on justament el terreny fa un coll i una elevació que hauria donat lloc al topònim per la forma de sella de muntar que dibuixa l’orografia de l’indret.

UN POBLE DESAPAREGUT

Avui, molts antics nuclis de població de l’Andorra de fa segles han desaparegut. Les causes són diverses, com pot ser l’absorció per part de nuclis més grans (per exemple, a Encamp, amb un poble format actualment per entitats menors com la Mosquera o el Tremat) o els fenomens naturals (com a Andorra la Vella, on hi havia un antic poble al Fener, avui desaparegut i engolit per una esllavissada de terra en temps remots).

Sobre el cas de Sella, l’arxiver canillenc Domènec Bascompte ens diu que “se’n conserva molt poca informació documental”, i que possiblement “hi hauria hagut poblament entre el segle XIII i mitjan de la centúria següent”. Una cronologia que coincideix amb la de la crisi baixmedieval (una crisi estructural amb males collites, fams, un canvi climàtic que va refredar el clima i tot plegat agreujat encara per la pesta negra), que va provocar la desaparició de moltes poblacions que s’havien originat amb la bonança de centúries anteriors. Amb tot, Bascompte no s’atreveix encara a assenyalar, a manca de proves fefaents, una causa concreta per la desaparició del nucli.

Pel que fa a l’església de Sant Martí, “està documentada durant els segles XVI i XVII, però a partir del XVIII la missa que s’hi celebra es documenta a l’aire lliure”, fet que pressuposa que el temple s’hauria enrunat a les acaballes del XVII o a principis del segle següent.

Per tant, amb aquestes informacions tan escadusseres, Bascompte defensa que “l’arqueologia és fonamental per conèixer com era l’edifici, la seva ubicació exacta i també els motius de la seva desaparició”. D’aquí, doncs, que el comú de Canillo, amb el suport de Patrimoni Cultural, decidís promoure una primera intervenció arqueològica, la qual ha comptat amb recercadors andorrans.

L’ESGLÉSIA, DESENTERRADA

En un lateral de l’Hort del mossèn és on Gerard Remolins i Izaro Quevedo, directors de l’excavació, i amb la col·laboració d’Evan Rufas i Lucia Watkins, van començar a enfondir la pala. Únicament una espitllera en el mur de l’hort delatava que aquella paret podria haver estat més que la delimitació d’un terreny de cultiu, però més enllà dels documents els arqueòlegs no tenien gaires més indicis del que podien trobar.

Després d’aprofundir avall sense saber si realment apareixeria alguna estructura d’interès, han pogut localitzar una compactació de terra que seria una possible pavimentació, la base de la possible església oculta. En una capa superior hi hauria restes de l’enderroc i, per damunt, una compactació de pedra i terra fruit possiblement d’un anivellament intencionat del terreny. Així doncs, tot indica que hi hauria hagut en aquest indret una edificació que, un com enrunada, s’hauria acabat d’aplanar per poder-la dedicar al cultiu, que de fet és l’ús que rep actualment aquesta parcel·la.

L’equip d’arqueòlegs va localitzar també, devall del mur on hi ha l’espitllera, el que podria ser un banc corregut (és a dir, un bancal de pedra que recorreria tot el perímetre lateral de l’edificació). I més interessant que això, una pedra, de forma totalment circular, amb pedra tosca a la vora, que podria ser la base d’un pilar o, fins i tot, d’una possible pica, cosa que coincidiria amb l’ús litúrgic d’aquest espai.

De moment, Remolins no s’atreveix a fer cap afirmació amb rotunditat, i segons l’arqueòleg “caldrà una segona campanya d’excavació per veure realment on hi ha el mur contrari de l’edificació en qüestió”, sobretot perquè fins ara s’havia treballat amb Sant Miquel de Prats com a model d’estructura i, pel que sembla, si és una església, la nau del petit temple ja seria més ampla que la de Prats.

Però les sorpreses no acaben aquí: la fotògrafa Núria Moreno durant la l’excavació va alertar Remolins i Quevedo d’una forma estranya en el parament lateral de l’hort (que correspondria al mur de l’església) i que tindria una forma d’arc. Malgrat que caldrà confirmar-ho en campanyes posteriors, la hipòtesi més raonable seria que l’arc en qüestió podria correspondre a la porta d’accés al temple, i això faria replantejar el model de Sant Miquel de Prats que s’ha emprat com a base a la primera campanya. I és que l’entrada de Sant Miquel és a la part frontal, mentre que en aquest cas podria tractar-se d’un accés lateral, també molt típic de l’arquitectura religiosa pirinenca.

L’absis, on hi hauria l’altar, sembla que quedaria semienterrat en part ja sota la parcel·la superior, però és tot just una suposició que caldrà demostrar en el futur.

Ara per ara, ni la documentació escrita ni el treball arqueològic permet saber què va provocar la fi de l’església de Sant Martí de Sella i, fins i tot, de les cases que al voltant podrien haver format aquest antic nucli canillenc desaparegut. De moment, l’excavació no ha fornit informació sobre una possible destrucció violenta via incendi o similar, fet que podria lligar amb un atac dels hugonots (sí, ja saben, els calvinistes francesos) que cap als segles de l’edat moderna van fer alguna que altra incursió violenta en terres andorranes.

Tampoc es tenen evidències de cap inundació ni d’una esllavissada en un terreny que, de fet, és procliu a ambdós fenòmens, ja que Sella estaria en una zona inundable i ubicat en un terreny que, de fet, és part d’una antiga llengua de terra desplaçada fa trenta mil anys. Queda també la hipòtesi del terratrèmol, però caldria contrastar-ho amb moviments tectònics de l’època i la documentació. Sigui com sigui, alguna cosa va posar fi a Sant Martí de Sella entre el segle XVII, quan se’n parla per darrer cop, i el segle XVIII, quan es documenta ja una missa campestre a l’indret.

Potser una nova campanya d’excavació de cara a la propera primavera aporti una mica més de llum a les preguntes que ara mateix estan a l’aire: caldrà confirmar que es tracta d’una església, veure realment quin espai ocupava aquesta edificació (localitzant l’absis i la porta d’entrada, si és possible) i intentar determinar les causes de la seva fi. Per tot això, però, encara haurem d’esperar uns mesos.