Arrenca la dissecció històrica del Consell General
Divendres es dona el tret de sortida al curs que ofereixen el Consell General i la Universitat d'Andorra sobre la institució clau en el passat i el prsent de país
Carles Gascón, coordinador acadèmic del curs, durant una presentació al Consell General
Aquest divendres que ve, dia 7, tindrà lloc l’obertura d’una de les iniciatives més interessants sobre el coneixement de la història andorrana d’aquest 2025. La nova seu del Consell General acollirà les tres primeres sessions del curs que porta per títol El Consell General d’Andorra: passat i present d’una institució parlamentària europea (segles XIII-XXI). El curs en qüestió ha estat ideat per la institució objecte d’estudi i compta amb el suport acadèmic de la Universitat d’Andorra, que és qui firmarà el diploma de reconeixement als alumnes que superin el curs, a més d’atorgar a l’oferta formativa el rigor d’una formació reglada que va molt més enllà del típic cicle de conferències.
La importància del curs transcendeix l’àmbit purament acadèmic de l’esdeveniment, ja que la reunió d’investigadors i especialistes al voltant de la història de la institució permetrà repensar i fins i tot reescriure la història del Consell, que, en paraules del síndic Ensenyat, “per extensió també és bona part de la història d’Andorra”. Un parer compartit amb Carles Gascón, que és el coordinador acadèmic del curs i segurament un dels investigadors més reputats sobre la història d’Andorra actualment. Gascón considera que “la trobada dels principals especialistes sobre la història de la institució pot servir per aprofundir i establir un nou relat més acurat i precís sobre l’ens”.
Una visió que és compartida també pel rector de l’UdA, Juli Minoves, que pensa que de “la trobada d’historiadors per aquest projecte en poden sortir publicacions especialitzades sobre la matèria publicades en revistes científiques internacionals i en llengües més enllà del català que serveixin per difondre fora del país la realitat del Consell andorrà”.
La proposta plantejada per Gascón té un doble vessant: d’una banda, oferir una història diacrònica del Consell, l’evolució de la institució al llarg del temps des dels orígens fins a l’actualitat. Però l’historiador urgellenc recorda que “estem parlant d’una institució que avui funciona i que no ens podem limitar a veure-la com una cosa de passat, sinó que la podem estudiar també des del present, en el context actual del parlamentarisme europeu i per conèixer el seu funcionament a dia d’avui.
En el que tots els historiadors coincideixen és en el fet que encara ens falta molt per conèixer, d’aquí la necessitat de treballar en aquest sentit. Segons Carles Ensenyat, “el curs neix de la voluntat de sindicatura de conèixer la història de la institució representativa del país, sobretot tenint en compte que hi ha moments dels quals sabem força coses, però que d’altres a penes s’han estudiat, com el llarg període que va entre els segles XVI i XIX, per exemple”. Des del Consell, doncs, la vocació última dipositada en el curs és d’autoconeixement i de difusió, tenint en compte que en aquest darrer aspecte encara hi ha molta feina per fer sobre la realitat andorrana.
En aquest mateix sentit, Ensenyat considera que en el marc europeu, el cas andorrà, que és pioner, a penes ha transcendit: “S’ha estudiat el cas islandès, que és antic però sense continuïtat històrica, o una altra institució com el Consell de Cent barceloní, i, per contra, aquí ens faltaven fins fa poc llistes de síndics completes o un relat sense forats de la història de la institució”. Considera, doncs, que “hem de ser capaços d’anar més enllà del tòpic del miracle andorrà i veure en quins moments històrics el Consell desenvolupa un paper clau”.
Sobre els orígens de la institució i els seus paralel·lismes europeus, Gascón destaca que el cas andorrà és sensiblement diferent d’altres amb característiques similars. I és que mentre les institucions parlamentàries europees sorgeixen d’una evolució d’una representativitat de caràcter estamental, “el cas andorrà s’explica justament des de la perspectiva local i amb una igualtat jurídica dels seus components, que no eren privilegiats”. Un element més, doncs, que fa que sigui interessant difondre i donar a conèixer el cas del Principat.
El que és evident és que si una cosa demostra l’antiguitat i consolidació de la institució és el paper protagonista de les comunitats andorranes al llarg de la història. Un tema que Gascón considera que la historiografia actual està tractant amb més profunditat, ja que fins ara s’havia centrat, per exemple, en el paper dels coprínceps. “Les comunitats andorranes eren molt actives i no pas un subjecte passiu, i sovint, malgrat que costi de veure-ho a la documentació, aquestes mateixes comunitats van tenir un protagonisme definitiu, de forma potser dissimulada, però influint sensiblement en algunes qüestions, com la mateixa configuració del país”.
Els historiadors són conscients, però, que encara queda molta feina per fer, ja que d’aquestes incipients comunitats a penes en sabem res i en tenim notícies esporàdiques com podria ser amb el cèlebre cas de la destrucció del castell de Bragafolls a finals del segle X o l’elaboració de la Carta Pobla de Carlemany ja la dotzena centúria. Ara bé, com s’organitzaven, aquestes comunitats? Com es representaven en les sovint citades reunions als porxos de les esglésies? Com eren aquestes primeres comunitats a nivell de parròquia de les quals no tenim a penes informació?
La dissecció de la història del Consell que comença divendres vinent pot servir de primer pas per donar resposta a aquestes i altres qüestions en el futur, perquè, de fet, el curs tindrà continuïtat.
L’objectiu és que s’ofereixi de forma regular d’ara endavant. Minoves celebra l’èxit de l’interès que ha generat, amb un total de cinquanta-cinc preinscripcions per a trenta-cinc places aquest 2025. Això vol dir que ara mateix hi ha una llista d’espera important de persones que han quedat fora del curs d’enguany i que hauran d’esperar a l’any vinent per inscriure-s’hi. Aquest fet garanteix la continuïtat anual el 2026 i possiblement el 2027, moment a partir del qual Universitat i Consell decidiran si es programa anualment o cada dos anys.
Totes les parts coincideixen a afirmar que el paper de l’UdA ha estat clau perquè, “més enllà de ser l’espai natural on cal impartir aquest tipus de formacions”, segons Minoves, la institució acadèmica ha garantit la logística i preparació, la validació acadèmica de la formació i del professorat i la definició de l’estructura final del curs.
Deixant de banda experiències emmarcades en universitats d’estiu de ja fa uns quants anys, aquesta és potser una de les primeres vegades que s’ha impartit un curs sobre el país amb reconeixement de crèdits universitaris, fet que obre la porta a la creació de futures formacions de característiques similars aprofitant l’auge d’estudis històrics que viu actualment Andorra.