Breu història d’una obra mestra de Gertrudis Galí
‘Ocell que obre les ales i al cel se’n va’, de Gertrudis Galí.
Ocell que obre les ales i al cel se’n va és el títol de la peça monumental que a dia d’avui es pot conemplar al tanatori d’Encamp, tant des de l’interior de l’edifici com des de l’exterior, gràcies en aquest cas a un gran finestral que permet fitar-la des de la carretera de les Riberaigües. Una ubicació, l’actual, que si bé té el sentit simbòlic que hom vulgui buscar-li amb el lloc on es troba, el cert és que no fa justícia en cap cas al seu valor i a l’interès de la seva contemplació. I és que el moment d’anar a donar el condol per una defunció (o de rebre’l, si s’escau), no es presta gaire a fruir del gaudi artístic. Tampoc hi ajuda el fet que l’obra estigui al capdamunt d’una peanya i sigui visible, de prop, només per davant, quan es tracta d’una peça pensada per a ser contemplada en la seva totalitat des dels 360 graus.
Els més veterans la deuen recordar fa uns anys a la sala de sessions del Comú d’Encamp, on aleshores tenia una presència més protagonista. Va ser en motiu de la construcció del tanatori que es va decidir traslladar-la a la seva ubicació actual, on rau sense cap mena d’explicació que orienti qui la contempla més enllà del títol i el nom de l’autora: Gertrudis Galí Mallofré.
Viusà i Galí
Manuel Viusà (1917-1997) i Gertrudis Galí (1912-1998) van compartir estudis de Belles Arts a la Llotja de Barcelona. La parella es va esposar el 1940 i es va traslladar a Terrassa, d’on era ella, per motius polítics, i on van romandre fins al 1948 participant molt activiament de la vida cultural de la ciutat vallesana.
L’activisme de Viusà al Front Nacional de Catalunya en plena dictadura franquista va obligar la parella i les filles (aleshores Galí estava també embarassada) a exiliar-se a França, primer establint-se a Canet de Rosselló i, ja a partir del 1956, a París. Aquells foren els anys de més esplendor artística, amb exposicions i pas per Nova York, Washington, Miami o Londres. Un nou exili entre 1979 i 1981 a Veneçuela va truncar la seva carrera.
El seu vincle amb Andorra va néixer arran de la tràgica mort de la seva filla Núria i de la seva neta Meritxell a causa dels aiguats de 1982. Va ser aleshores quan Viusà va començar a donar forma a la idea de crear un Centre de gravat a Encamp. Inicialment, la proposta era la de dur a terme unes conferències sobre gravat a l’estiu, i poc després tot es va encaminar cap a la creació d’un taller que va tenir lloc ja l’any 1986. Una proposta que es va consolidar en una activitat recorrent cada any, amb presència d’alumnes d’arreu del món, xerrades d’especialistes i, fins i tot, la creació d’una col·lecció de llibres que fou exigua amb només dos volums publicats. Encamp conserva encara avui una col·lecció de més d’un miler d’obres del Centre de gravat, per bé que finalment la proposta de creació d’una institució permanent no va arribar a veure la llum per diversos motius, bàsicament financers. La llei de fundacions demanava una aportació important que no es va poder fer i, finalment, el Comú va apostar per implicar-se amb el Cor de Petits Cantors. Per tot plegat, poc més d’una dècada després de veure la llum, el Centre de gravat va desaparèixer i la col·lecció no ha tornat a veure llum. D’aquell estret vincle entre el matrimoni Viusà-Galí amb Encamp, avui sembla només romandre’n l’obra de Galí
UN TALLER A CEL OBERT
Va ser en el camp de l’escultura en el qual Gertrudis Galí va expressar tota la seva creativitat artística. Seguint l’historiador de l’art Carles Sánchez, la dona i la natura van ser protagonistes de l’obra esculturòrica de l’artista terrassenca, amb figures líriques, aèries, amb un sentit ascencional. En paraules de la mateixa artista, “el metall em permet expressar el meu gust pel moviment, per les actituds amb nervi”.
Són peces elegants, harmòniques i plenes de corbes, per bé que, al mateix temps, no inciten a ser acariciades o tocades a causa de la seva textura. Com succeeix en el cas de la peça encampadana, la rugositat del bronze és present en l’obra, un bronze que assolia un volgut to verdós similar al de les peces de l’antiga Grècia. D’aquest tipus d’escultures (l’Homenatge a Lluís Companys, per exemple, presenta unes característiques similars a l’Ocell que obre les ales i al cel se’n va), cal destacar-ne la tècnica. I és que, habitualment, el bronze es treballa mitjançant la fosa, una tècnica que requereix un fonedor i que té un cost elevat. Galí, per contra, va decidir treballar sobre una ànima de filferro sobre la qual fonia les varetes metàl·liques directament amb el bufador. Això feia que les seves obres fossin úniques i impossibles de copiar, ja que no partien d’una motlladura que en permetés la rèplica seriada.
Centrant-nos en l’obra que ens ocupa, aquesta es va fer al llarg de l’estiu de l’any 1989 i és de ferro, coure i bronze. L’ús d’aquests metalls fa que l’impacte de la llum, segons el moment del dia, faci ressaltar uns colors o uns altres, quelcom que fa que l’obra sigui canviant i que encara ressalti més aquesta vivesa que transmet sensació de moviment.
Es tracta d’una peça monumental per les seves dimensions a escala humana, i es podria vincular a una obra anterior i homònima de la mateixa artista, feta amb bronze, i de finals dels anys setanta, que, val a dir-ho, presenta unes dimensions més reduïdes. La d’Encamp, Galí la va realitzar davant l’atenta mirada de curiosos i passavolants al mig del carrer, en un taller a cel obert que es va convertir en el seu espai de creació. De fet, els presents també van poder participar en el procés creatiu de la peça, en una experiència difícil de repetir en aquell taller improvisat i obert de bat a bat.
Des del punt de vista iconogràfic, la peça aludeix a la mort a través de la imatge del pas de la corporeïtat humana a l’alliberament de l’ocell que, com versa el títol, obre les ales i se’n va cap al cel, que és on caldrà cercar-lo amb la mirada a partir d’ara. Presenta un aire mitològic molt propi del gust de la parella visible ja en els seus gravats, tant pels tons cromàtics similars a estatues clàssiques, com per aquesta idea de transformació. Tot porta a pensar que es tracta d’una forma d’homenatge per la mort de la filla i la neta als aiguats del 82. En aquest sentit, fitant el rostre femení que sembla abraçar l’ocell hi podem veure un somrís en els llavis i una tristesa serena en la mirada que ens fa pensar en l’acceptació de la mort i en la serenitat de l’adeu a una vida que emprèn un altre camí. Manca saber si es conserven fotografies (o algun altre testimoni) del procés de realització de l’escultura a peu de carrer per documentar aquesta història que és realment única. Sigui com sigui, és evident que cal vindicar la importància de l’obra i evitar que caigui oblidada com una simple decoració en un tanatori parròquial, perquè és molt més que això.