Superfamílies

Acasa la Montse Espinosa i l’Hugo Valerio es consumeixen uns 18 litres de llet a la setmana, els iogurts es compren en packs de 10 en 10 –i no precisament perquè siguin addictes als productes làctics– i es posen un mínim de catorze rentadores a la setmana. El cotxe familiar, de vuit places, queda petit quan volen anar tots junts de viatge i quan surten a passejar s’acaben convertint, sense voler-ho, en el centre de mirades i comentaris. És el que té ser una superfamília nombrosa: tenen set fills d’entre 9 anys i 10 mesos. Sis nens –l’Iker, (9 anys), l’Eder (7), el Pol (5), els bessons Nil i Unai (3), i el Jan (2)– i una nena, l’Aina (10 mesos). El seu és un model familiar gens habitual en els temps que corren i en una societat que amb els anys ha anat procreant menys. Avui a Andorra cada dona té una mitjana d’1,17 fills (l’any passat al país es van registrar 659 naixements), el que situa el Principat entre els que tenen una taxa de fecunditat més baixa d’Europa.

“Jo tenia claríssim que volia una família nombrosa. Sempre havia volgut almenys quatre fills; en canvi el meu marit deia que amb dos estava content. Els nens m’agraden molt i a mi no em fa res tenir els set. A més, buscàvem una nena... i ha arribat l’última!”, explica la Montse, la mare de les criatures –té 33 anys i bona part dels darrers 9 se’ls ha passat embarassada–, i que ja s’ha immunitzat a comentaris i mirades de tot tipus. Farta d’haver-se d’explicar permanentment, riu quan li demanen si és de l’Opus Dei, si té un compte corrent d’una milionària o si, simplement, està boja. “Em diuen que si no tinc tele a casa! I tant que en tinc, quatre!”, etziba. “I no sóc ni de l’Opus ni tinc moltíssims diners, simplement treballo molt... i volia ser mare i tenir una família gran. Avui dia, qui té fills és perquè vol”, remarca.

I com s’ho fan, per organitzar-se a casa amb set criatures tant petites? La clau és mantenir un cert ordre i intentar no atabalar-se gaire, perquè no tenen cap ajuda addicional i entre el matrimoni es fan càrrec dels nens i de les tasques de casa. El fet que l’Hugo, el patriarca, s’hagués quedat sense feina i no treballi ara mateix ajuda molt en la logística. Ja de bon matí comença la intensa jornada a can Valerio. Quan la Montse marxa a les vuit del matí a treballar –és propietària d’una guarderia a Andorra la Vella– s’endú els dos més petits mentre l’Hugo s’encarrega de la posada a punt dels altres cinc, que ja se les empesquen per vestir-se sols. “S’espavilen bastant. Per vestir-los, per exemple, els diem ‘A veure qui acaba primer’ i així es motiven”, relata la mare. De fet, constata que quan ja hi ha més de tres nens en una família, “és una qüestió de supervivència” i els nens aprenen més ràpid. “Des de petitets ja van fent... La nena, des dels tres mesos que es pren el biberó sola i el de 7 anys, si té gana ja es fa el berenar”, exemplifica la Montse.

Quan hi ha escola, als migdies és més factible que els nens es quedin a dinar al col·le, després de comprovar que era missió impossible que dinessin a casa en poc més d’una hora i tots cinc tornessin a estar a l’escola puntuals. I als vespres les banyeres... són col·lectives. Els set germans caben a la mateixa banyera –és de mida maxi– i d’un en un els pares els van traient, assecant i vestint. Després de sopar –cuinen en quantitats grans– és hora d’anar a dormir. En les tres habitacions del dúplex on viuen es reparteix la família: els set nens en dues cambres amb llits de niu i el matrimoni, en la tercera. “Donen molta feina, però ho fas de gust. Et vas adaptant poc a poc”, resumeix la Montse, que reconeix que des que és mare d’aquesta gran família ha guanyat en paciència. “He après a prendre’m les coses d’una altra manera”.

els ‘dalton’

Els qui tampoc són colla –i no són de l’Opus, malgrat els ho hagin preguntat centenars de vegades– són els Marrugat-Ayuso. L’Àlex i la Meritxell són pares de quatre nois –el Jan i el Roger, bessons de 12 anys, el Lluc, de 9, i l’Àlex, de 7, i a tot arreu els coneixen pels Dalton– i sempre havien tingut clar que volien una família llarga. “I si n’hagués vingut un més, doncs cinc fills. Tenir germans també és important per als nens, perquè sempre es tindran entre ells. A mi m’encanten les criatures... al final t’has d’organitzar, i muntar la vida al voltant dels fills”, assevera ella. El fet que els dos tinguin empreses pròpies els ha fet una mica més fàcil l’operativa del dia a dia. Amb tot, tenen més mans que els ajuden, per ser-hi on ells no poden arribar. Però vaja, resumeix gràficament la Meritxell, s’ha de mantenir un cert ordre perquè si no és impossible que tot rutlli. “És bàsic portar horaris molt marcats quan són tants. Van una mica a toc de pito!”, se’n riu ella.

Un superrobot de cuina, lavabos tipus gimnàs amb diferents sortidors a les piques i a les dutxes, una banyera ben gran, roba igual per als quatre nens –així és més fàcil localitzar-los a tots amb un cop d’ull ràpid– i un cotxe de set places són alguns dels trucs que ajuden la família a funcionar millor. Els seu pis que, tot s’ha de dir, és força gran i té habitacions per cada nen i el matrimoni, també s’ha anat adaptant a mesura que la família creixia. “Abans patíem molt de tenir-ho tot perfecte però al final ens vam adonar que una casa no és per lluir-la, és per gaudir-la i l’has de fer el més còmoda possible”, reflexiona. Per això la decisió va ser clara: retirar el màxim de mobles possibles, generar espais diàfans i adaptar la casa a la canalla. Tot l’altell, per exemple, està ple de Legos i Playmobils i al menjador hi ha un futbolí gran que és l’estrella indiscutible.

la despesa s’enfila

Que la despesa familiar creix a mesura que hi ha més nens és una evidència. Les dues famílies que expliquen el seu cas hi coincideixen de ple perquè, afirmen, el món està organitzat per a matrimonis amb dos fills. Anar de vacances és molt car –la mare dels set nens xifra que una setmana d’hotel per a tots no baixa dels 3.000 euros– i una de les millors opcions és llogar un apartament o una casa durant uns dies perquè a un hotel més de quatre nens ja no es preveu com a opció d’habitació. Que els nens facin activitats extraescolars tampoc és econòmic ni tampoc fer la compra al supermercat. “Nosaltres ho comprem tot ecològic i la factura encara puja més. Allò que es diu que on mengen tres, mengen quatre és mentida...! Però millor no pensar-ho quan vols formar una família gran, perquè llavors no ho faries mai”, exposa la Meritxell. La Montse, per la seva banda, reconeix que perquè els comptes quadrin han d’anar fent puzles pressupostaris. “Vas fent, tampoc és inassumible, Abans, a més, es tenien més nens i només treballava l’home. La meva àvia, per exemple, tenia set germans i van tirar endavant”, assevera la Montse.

a andorra, menys nens

L’estadística demogràfica d’Andor­ra evidencia que aquí neixen pocs nens si es compara amb el que passa en altres països de l’entorn. Des de l’arribada de la crisi, el nombre de naixements s’ha reduït un 17%, segons es desprèn de l’informe Observatori de la Infància 2015 elaborat pel Centre de Recerca Sociològica (CRES) i l’Unicef. A més, les dones d’aquí donen a llum el primer fill més tard que fa uns anys: actualment la mitjana d’edat de les mares primerenques és de 31,83 anys. I per què passa? En bona part, i així s’ha afirmat en reiterades ocasions des del CRES, per la manca de mesures públiques per conciliar la vida familiar i laboral que permetin a les famílies plantejar-se tenir més descendència. Les dificultats per organitzar-se s’accentuen a Andor­ra per les pròpies característiques del país, que compta amb una de les taxes d’ocupació femenines més altes d’Europa i una economia dirigida als serveis, amb horaris que no faciliten gens la conciliació.

Que tirar endavant una família gran no és bufar i fer ampolles ho corroboren els casos dels Valero-Espinosa i els Marrugat-Ayuso. Però tampoc és pas impossible. I ser tants ofereix unes estones que no es paguen amb diners. “Quan tots vénen al nostre llit o quan riem tantíssim... és tan maco!”, descriu la Meritxell. “A casa nostra cada dia és una aventura, però ens ho passem mot bé”, s’hi afegeix la Montse. Ells no saben què és l’avor­riment.

SORPRESA: SÓN TRES NENES!

Quan la Montse Delgado i el seu marit Lluís van decidir ser pares sabien que hi havia la possibilitat d’un part múltiple, perquè els dos tenien antecedents familiars de bessons. I clar, quan a la primera visita a la ginecòloga un cop saber que estava embarassada la Montse els van dir que vindrien dues nenes, la sorpresa va ser més relativa. L’esglai va arribar a la segona revisió ginecològica. “Ens van dir que no eren dos bebès... que n’eren tres! Va ser tot un xoc”, recorda entre riures ella. L’arribada de les trigèmines, a més de poc habitual –a Andorra n’hi ha ben pocs casos– va suposar un canvi radical de vida. “Són tres bebès que has d’atendre alhora i t’hi dediques al 300%, sempre falten mans. I les nits al principi són molt dures”, constata la mare.

Una de les primeres decisions que va prendre la parella va ser que ella deixés la petita empresa que feia ben poc que havia posat en marxa i es dediqués de ple a les filles. Això, fent números, suposava un sou menys però un estalvi pensant en termes de quotes de guarderies o sous de mainaderes. Perquè, palesa, quan vénen tres criatures de cop la despesa es multiplica de cop. Tres de tot, cotxets, bressols, trones... i molts bolquers. “Gastàvem una mitjana de mil bolquers al mes”, xifra. Sense ajudes públiques a demanar, no els va quedar més remei que reorganitzar-se i tirar d’estalvis. Però també per una qüestió de concepte: la Montse preferia sacrificar la vida laboral i veure créixer les filles i enfocar-se en la seva educació.

La logística amb tres bebès tampoc és senzilla. Només sortir a passejar els requeria almenys quatre mans (van optar per comprar un cotxet doble i un d’una plaça). I quan es van fer més grans, els pares van desenvolupar tècniques per poder dur les tres nenes agafades de les dues mans. L’ordre també va esdevenir imprescindible i vestir-les igual, una qüestió de practicitat i seguretat. “Així al parc, per exemple, les reconeixes ràpid”, afirma.

Avui, ja amb 9 anys, tot plegat és una mica més fàcil. I elles, encantades de la vida de ser tres germanes. Amb tot, poc tenen a veure entre elles: una és més artista, l’altra una crac de les matemàtiques i la tercera, una enamorada de la lectura. L’horòscop, per tant, aquí falla de ple.