Trial sobre el gel

Toni Bou va arrasar el cap de setmana passat en el Gran Premi d’Andorra de trial. Les zones de Sant Julià de Lòria, Aixirivall i Naturlandia van engrandir la nòmina de victòries del multicampió català, ara resident al país. Bou domina amb mà de ferro el trial en l’actualitat. Tant a l’exterior com indoor, on col·lecciona títols. A final dels anys vuitanta i principi dels noranta un altre català, Jordi Tarrés –amb tu va començar tot, es podria dir–, era l’amo de l’especialitat. I ho va demostrar unes quantes vegades a Andorra. A les muntanyes, a partir de l’any 1992, i sota cobert, al Palau de Gel, a Canillo, escenari elegit per acollir més d’una desena d’edicions del trial indoor, organitzat a l’inici per la Federació Motociclista i el Moto Club d’Andorra.

La fórmula tenia l’èxit garantit. Col·locar en un pavelló els sis millors pilots del moment, més algun convidat –en un parell de cops a Andorra l’urgellenc Jordi Pascuet–, preparar-los zones de diferent dificultat (amb contenidors, bobines de cable, cascades d’aigua...) i que cadascú tragués el millor de si mateix. Per a gaudi dels aficionats. Espectacle en estat pur i ben recollidet, per no perdre’n detall. Pascuet, que hi va participar per primer cop l’any 1998 amb una Montesa, recorda que “aquells dies eren els meus inicis en el trial com a professional i em feia molta il·lusió participar a l’indoor d’Andorra. Era com de casa i estava amb els millors del món”. El de la Seu apunta que “el pavelló no era gaire gran i hi havia força gent i molt d’ambient. El trial estava en un molt bon moment aleshores”. Curiosament, Pascuet va ser un dels participants en la darrera edició del Trial indoor d’Andorra, l’any 2002.

La bona salut de l’indoor als inicis de la prova andorrana, a final dels vuitanta, es demostra amb les retransmissions que en feia TV3 i que es poden recuperar avui dia a YouTube (enllaç a www.diariandorra.ad). Veure Tar­rés, Ahvala o Bossis, les estrelles del moment, superar els obstacles, tots patrocinats, amb aquelles motos que ara semblen antediluvianes té la seva gràcia.

L’entrada al segle XXI va portar el final de l’indoor a Andorra. El 2002 la federació, presidida per Josep Maria Arnabat, torna a apostar per la disciplina després de sis anys d’aturada, i entra en el calendari del Campionat del Món. Un jove Adam Raga, que el cap de setmana passat li disputava la victòria a Toni Bou, va triomfar a Canillo. Pascuet tancava la classificació. Aquella prova es va saldar amb 36.000 euros de dèficit. Massa. Inassumible. “El que va passar va ser que RPM, que era el promotor de l’indoor, quinze dies abans de la data ens va dir que no ho feia i que tampoc ens podia cedir els patrocinadors. I l’indoor sense sponsors de les zones no és res. Vam haver d’assumir nosaltres totes les despeses, amb pocs patrocinadors. Perdre 4.000 o 5.000 euros passa, però tants...”, raona. Tot i que no dubta a elogiar les proves de trial sota cobert. “L’espectacle sempre està garantit. Tens els millors pilots més algun complement que no és dolent. L’elit d’aquest esport”, assegura, al temps que recorda l’elevat catxet dels cracs: “L’organització els ha de pagar a tots per venir i és un preu estipulat per la mateixa FIM. Això, més les despeses del muntatge, que no és barat, els especialistes per cobrir el parquet o el gel... Organitzar una prova indoor surt car.”

Per això l’any 2003 es va renunciar a rebre el Mundial –tot i aparèixer en un precalendari de la FIM– i des d’aleshores, ni Arnabat ni Josep Puntí, el seu succesor al capdavant de l’FMA, han apostat per recuperar-lo. Sempre quedaran les imatges a YouTube.