Chop suey

El millor chop suey de Nova York el fa el senyor Xen al seu particular restaurant de Chinatown. La senyora Xen s’encar­rega d’atendre els clients a les cinc petites taules que tenen al soter­rani. El seu somriure i la seva cortesia són el cinquanta per cent del motiu de l’èxit, això i que obren exclusivament per a mi cada dimarts. La meva estabilitat mental depèn que un dia a la setmana degusti un plat del seu saborós chop suey servit amablement per la senyora Xen. És el camí per recuperar la fe en l’ésser humà. La meva dosi setmanal de paciència i zen. La resta dels dies me’ls passo meditant al meu ter­rat, allunyat del món que tant em fa sortir de polleguera. Haig d’estar aïllat per poder controlar l’odi. M’esforço per dominar el meu poder, dejuno i resisteixo davant les injustícies que es produeixen en aquesta ciutat putrefacta. Sovint, si em descontrolo, perdo la memòria. Us preguntareu per què no marxo a viure a la muntanya, allí ningú em molestaria. La resposta és senzilla, a la muntanya no podria menjar el chop suey del senyor Xen.

Així que, com cada dimarts, abandono el meu temple de pau i pelegrino deu illes fins al restaurant. És un camí ardu que requereix tota la meva concentració per impermeabilitzar-me de l’exterior. Al carrer la gent es creua i ensopega amb mi, m’empeny i no es disculpen. Respiro profundament. El meu escut de l’exterior és un mantra de gustos i olors del chop suey. Rememoro a la boca la dolçor de les pastanagues i la tendresa del pollastre, d’aquesta forma controlo la meva irritació i segueixo caminant.

Al meu costat una dona vomita ordres per telèfon sense gens de respecte pels meus timpans. No entenc per què crida. Calmo el meu enuig recordant la intensitat del porc i la frescor de la ceba i segueixo caminant.

Un home àrab se m’apropa, envaint sense delicadesa el meu espai personal, i m’assetja durant dos-cents passos intentant vendre’m algun tipus de bastó que serveix per fer selfies. Li indico amb educació que no el necessito, no tinc telèfon mòbil, però quelcom al seu canal auditiu li impedeix que el missatge arribi al cervell i em continua assetjant durant tres-cents passos més. Respiro profundament. La passió de la salsa de soia i la textura dels pebrots fan el seu efecte, començo a salivar i serveixen de bàlsam contra la meva ràbia. Segueixo avançant.

Desenfoco la mirada per evadir-me de la multitud que hi ha al voltant, però la resta dels meus sentits s’aguditzen. La pudor que emana d’un sense sostre tirat al carrer m’ofèn. No em molesta la seva olor, m’afecta la indiferència de la gent que passa per sobre seu com si fos un cadàver. L’incorporo i quan es desperta li dono tres-cents dòlars. Em dóna les gràcies i aconsegueix ofegar la meva fúria. Segueixo passejant.

Avui m’estic esforçant més del normal. Potser hauria de tornar a casa i reprendre la meva meditació... però el chop suey m’atreu com la mel a les mosques. Respiro profundament i continuament perquè si em detinc, explotaré.

Espero al pas de vianants del carrer Houston amb el carrer Mercer, al costat de la universitat. Enfront de mi hi ha una anciana oriental carregada amb un parell de bosses de la compra plenes de carn i verdures. El semàfor es posa verd i avancem. Vaig darrere de la vella, que camina lentament sense que ningú l’ajudi. Assumeixo el risc de donar una nova oportunitat a la humanitat i espero que algú li doni un cop de mà abans que la meva exasperació faci el seu treball. A banda i banda de la dona la gent avança egoistament, com una riuada desbocada que sacseja la fràgil embarcació que és l’anciana. Ningú la respecta i el semàfor altera l’estat d’ànim dels vianants amb xiuletades i intermitències del ninotet verd. Un home d’oficina corre mentre mira el seu rellotge i en passar pel costat de la senyora la tira a terra. Ella cau com un arbre talat, a càmera lenta, i les verdures roden pel pas de vianants com caps tallats. L’home segueix corrent, no es disculpa i no es deté a ajudar-la. Ja no vull contenir-me més. Vull explotar. Obro les portes que retenen la meva còlera. Amb un moviment de la mà atrec telequinèticament l’home que marxa. Sento el foc créixer des del meu estómac. El seu coll arriba fins a la meva mà i començo a estrènyer-lo amb força. Els seus ulls s’emboteixen com a globus a punt de rebentar. Noto els meus pulmons cremant, la meva temperatura ascendeix sense fre. Estic en caiguda lliure i sé que perdré la consciència.

En recuperar el coneixement respiro tranquil. Estic al restaurant del senyor Xen, el meu estany de tranquil·litat. La penombra del lloc, únicament il·luminat pel televisor i dues bombetes brutes, em reconforten. No recordo com he arribat fins aquí, però si no estic a casa és perquè en algun moment he aconseguit controlar-me. M’estranya que el senyor Xen no hagi començat a cuinar. No m’importa esperar, la recompensa val la pena.

Al televisor informen d’un nou atemptat terrorista. Aquesta vegada han rebentat tota una illa de Nova York, afectant el districte universitari. Deu mil metres quadrats de foc, sang i formigó. Noto la fúria grimpar de nou per la meva gola i l’única cosa que refreda les meves nàusees és pensar en la barreja de sabors del chop suey.

Inusualment el senyor Xen surt de la cuina, es posa al meu costat i mira la tele.

–L’odi i la ràbia ens destruiran a tots –diu mentre es frega les mans amb el drap de cuina i fa una reverència–. Haurà de disculpar el retard, senyor Anger, la meva dona encara no ha tornat de fer la compra.

M’aixeco penedit en ser conscient que mai més podré menjar chop suey.