Fot-li, Quim!

Espavila, tens un missatge. Espavila, tens un missatge. Espavila tens un missatge.

Sovint li encantava, en companyia d’altres persones, que el mòbil repartís a tot volum la seva pròpia veu impostada amb to estrident. En aquest precís instant el tema és radicalment diferent. L’avís, barreja de locutor anunciant una estació de metro i d’institutriu, interrompia un descans que el cos intuïa escàs. I ho era. És al llit però no acaba d’envair el regne de la consciència. Roman en una dimensió rotonda. Fa tombs sobre la seva inconsciència i no acaba de trobar la sortida per despertar.

La nit anterior ha estat dura. I important. Dir-li adéu a la solteria tampoc es fa cada dia. Químic de professió, persona d’ordre, el Quim (els amics sempre deien que la QUÍMica era una ciència avorrida perquè l’estudiava a ell) s’havia deixat entabanar no sap molt bé per què.

Espavila tens un missatge...

L’Iphone 7 del Quim protesta impacient. Vibra, literalment, per la urgència de vomitar la informació que porta a dins. En una dimensió triangular i equidistant entre la fase REM, la consciència i la mort cerebral, l’histrionisme del mòbil va acostant la persona al seu motllo.

Al llit, segueix buscant refugi al repertori de malestars que marquen tots els indicadors del seu organisme. Son les 8.43 hores del dissabte 27 de juliol de l’any 2020, el dia en què “hem decidit que les nostres vides ja no s’escriuran més en singular, sinó en el plural de dos o del que marqui el nombre dels molts fills que pensem tenir” –es pot llegir en la invitació–.

El Quim i la Magda es casen a Sant Joan de Caselles, a Canillo.

-Sopem, passem una estona plegats i aviat estàs a casa…

Les paraules del Dídac (amic de sempre i ara futur cunyat), com si fossin una manada eufòrica de Nyus saciats de Red Bull, cavalquen de costat a costat del cervell del Quim. Com una veu que des de l’avern li recorda que ha prestat les darreres hores a un tram del present que no li acaba de pertànyer. Un discurs fosc. Brut. Com mastegar terra.

Voldria dormir més, molt més. Però no pot. En una estona s’ha de posar un frac, ho ha de fer. Es casa.

-Oh, Déu meu, per què li vaig haver de fer cas al Dídac? I més la nit abans de la boda...

Si és capaç de formular-se un retret, és que oficialment ja és ell. Sent dolor. Físic. D’aquells que no habiten en el terreny de les sensacions sinó en el de les certeses.

Espavila tens un missatge. Espavila tens un missatge.

El paradís del descans pot amb tot. Mentre hi ets, els teus dimonis poden ser fades amables. Però el present sempre t’espera confiat, assegut al seu tro, sabent que no et podràs amagar per sempre. I t’espera amb la dosi de realitat, no sempre la proporcionada, que correspon a cada moment.

Després de la volta número 27 al llit, la recerca de respostes va camí de trobar-se de cara amb un inventari de conseqüències. Dels actes de les darreres hores.

El camí fins al lavabo del pis de solter, a tot just unes hores de convertir-se en el pis de casat, mostra les variades i notables articles que el darrer any ha afegit la seva futura esposa. Mies van der Rohe passaria per exagerat davant l’equilibri de la decoració. Un fengshui que homenatja la contenció. La Magda és dietista, abstèmia i vegana. I el dia anterior va marxar a dormir a casa dels pares.

-Fes bondat amor meu... No sé ni perquè t’ho dic. Ja sé que ho faràs.

Espavila tens un missatge…

Amb els ulls al 30% i els parietals suportant més punxades que William Wallace quan el van executar els anglesos. El Quim agafa el mòbil. Efectivament té un missatge. Més aviat 25 missatges de WhatsApp. Són 25 fotos.

-25 fotos?!

Les imatges van entrant mica en mica, mentre la cerimònia de la micció se celebra assegut. L’enviament el fa un número de telèfon que no té classificat. De sobte, sent que li està passant alguna cosa. I quan et passa alguna cosa vol dir que no t’està passant res de bo. I no són 25 fotos. En són 24 i un vídeo.

La seqüència del reportatge gràfic és inequívoca. Són imatges de la nit anterior i semblen estar fetes a l’habitació d’un hotel. A totes hi apareix el Quim. El més preocupant és que no recorda cap de les escenes que està protagonitzant. Les 5 primeres el mostren bevent. I bevent. I bevent. I rient. Amb una mà el chupito i l’altra alçada amb extensió del dit polze.

Sisena foto. Primer matís. Una ratlla de coca. Setena foto. Una pastilla de color taronja. Vuitena. Una altra pastilla, ara blava. Novena. Torna la coca. El Dídac apareix en totes les anteriors però a partir d’aquesta entren en joc els secundaris. De fet secundàries. Unes senyores vestides de lagarteranes ballen amb ell. Primer vestit, després ja no.

Les senyores, no tan joves i serà més apropiat anomenar-les així, són tres i li vessen litres i litres de cava per sobre. Ell assisteix feliç, viciós, amb un somriure calcat al de Nicholson a El resplandor. Ell. L’apòstol del control. El príncep hereu del regne de Cartesiana, transformat en un bast exemple de la cultura de l’excés i el consum d’estupefaents.

Alertes enceses. Aterratge forçós.

-Avui em caso, la Magda no ho pot veure mai això.

Esborra i esborra totes les fotos. Nerviós pel temps que triga el mòbil a resoldre la maniobra. Sua. Algunes les mira, abans de fer-ho, amb un ull tancat, la cara arquejada i amb una expressió que no se sap molt bé si és de fàstic, de dolor o d’estar a punt d’ar­rencar a plorar. Però queda el vídeo. Dubta però finalment el seu dit índex pitja sobre la pantalla tàctil.

-Fot-li, Quim! Fot-li, Quim! Fot-li, Quim! Fot-li, Quim!

Ja no és un esglai el que el recorre. L’aposta es multiplica per uns quants milions. Ell torna a ser el protagonista de la petita producció. Segueix despullat. Ja no hi són les lagarteranes. A l’habitació hi ha molta gent. Homes. Potser 10 o 15. Tots amb disfresses de superherois, caretes de plàstic i cridant com autèntics hooligans.

-Fot-li, Quim!

En 96 segons, el que dura el vídeo. El Quim vomitarà. Quan vegi que fa 5 hores li ha practicat un favor sexual dels de boca a una home corpulent disfressat de Batman.

Busca forces. Busca lògica. Busca unir les peces. Tot no pot saltar pels aires. Tot no. Ho tenia tot ben pensat i lligat. I ho continua estant. Tota teoria té un punt de fuga, tota norma una excepció i tota tendència una anomalia. S’ha de seguir.

-Prou. Prou. Prou! Avui em caso.

…

27 de juliol, 23.13 hores. En un hotel d’Andorra la Vella.

La gent balla. Es fa fotos amb ulleres gegants, barrets i aquells marcs enormes. Sostenen cartells com cool o love. L’alcohol corre. Les padrines ballen amb els néts i els desaparellats s’emparellen. Es una boda. Fa mil·lennis que és així.

Tot ha anat bé. La ressaca i l’ensurt han tingut tot el dia el Quim amb un nus a l’estomac que ara comença a deslligar-se observant els seus estimats gaudir de la festa. No li ha dirigit la paraula ni pensa fer-ho en molt temps al Dídac, ja oficialment el seu cunyat.

Mira la Magda i l’estima. Com mai. Amb tota la fermesa que t’atorga creure que el compromís assumit és per sempre. Però no pot evitar pensar si hi ha més còpies del vídeo. I… qui eren aquells homes. Sobretot el que anava disfressat de Batman.

El Quim, exhaust i feliç en projecte però encara espantat, recupera forces a la vora d’un gintònic sol després de molts balls. S’ho mira tot dempeus a uns metres de la pista. A tot això veu com s’apropa qui ja és el seu sogre, el Cerni. Metge de professió. Oncòleg. Actualment conseller general, abans ministre. Fill d’un síndic general i propietari, per herència, d’una cadena d’hotels i de molts béns immobles. Feliçment casat amb l’encantadora Esperança, presidenta de 7 ONG dedicades a ajudar qui mes ho necessita.

-Tot bé gendre?

-Tot bé senyor Cerni.

Un copet a l’esquena. Una abraçada. Tot normal. El final no ho és. El sogre agafa el gendre fort, l’abraça i li fa una pessigada al cul, forta, de les que deixen marca. Just després li deixa una nota a la butxaca del darrere del pantaló.

BENVINGUT A LA FAMÍLIA. SÓC BRUCE WAYNE. FOT-LI, QUIM!