Vida a peu de muntanya

Es passen entre tres i quatre mesos a la muntanya durant l’estiu. Alguns dies gairebé sols, però cap no canviaria la seva feina per anar a fer hores tancat en una oficina. Són amants de la muntanya, són feliços contemplant-ne els canvis, el pas de les estacions i gaudeixen amb el silenci i els petits detalls que els brinda la natura. Viuen la feina amb una passió especial i intenten transmetre aquesta estima a tots els excursionistes que passen pels refugis, als tres guardats que hi ha al país: el de Juclà, la borda de Sorteny i el de Comapedrosa. Si hi ha algú que hi té experiència i pot dir que hi ha dedicat mitja vida és Margaret Baró. Fa 23 anys que és la guarda del refugi de Comapedrosa i enmig va contribuir a l’obertura del de Juclà. En va ser guarda durant quatre anys. “Portava els dos, no és difícil si tens dos bons equips i estàs ben organitzat”, assegura. Abans de fer això treballava de pistera, per tant, ja estava acostumada a la feina de temporada, “però el canvi més gran va ser que als estius, quan estava a baix, viatjava, i ara fa 23 anys que no ho faig”. Al Comapedrosa hi està acompa­nyada d’un parell o tres de persones més amb qui forma equip. Amb el seu marit, però, passen temps separats. “Ell està a baix, és el vaquer d’Ordino i sempre dic que si més no ens podem comunicar amb senyals de fum!”, bromeja. El cert és que les vies de comunicació actuals els han facilitat el contacte, però tot i així remarca que “quan baixo i ens trobem és més maco”. Com la majoria de guardes de refugi ha acabat convertint el seu hobby en una feina. “Però compensa, si no, no ho faríem”, afirma. Quan exposa els motius que la van portar a dedicar-se a aquesta feina, se li nota la passió amb què ho viu. “M’agrada la muntanya, estar aquí a dalt, lluny de la civilització. Necessito la naturalesa per viure”, relata. I, per descomptat, “m’agrada atendre la gent. És rebre i donar, hi ha un esperit de solidaritat que cada vegada es perd més”. Una passió que també transmet el Roger Ferrer, guarda del refugi de Juclà. I que, en part, segurament, li va transmetre la Margaret. I és que tal com relata ell mateix “em va ensenyar l’ofici la Margaret al Comapedrosa, ja en deu fer 11 o 12 anys”. Amb ella hi va estar 4 anys i tots dos van formar equip a l’engegada del refugi de Juclà. Els dos estius següents “vaig decidir parar perquè va néixer la meva filla i tenia ganes d’estar a baix, però quan vaig tenir l’oportunitat d’agafar el refugi directament, m’hi vaig presentar”. Els primers quatre anys els va compartir amb dos socis. Ara, té la família al costat: la dona i dos fills, una nena de 6 anys i un nen de 2. Admet que la situació “no és fàcil. La gran ja campa més, però del petit n’has d’estar més pendent”. Així, han intentat adaptar-se els horaris per poder compaginar feina i família. I contradiccions de la vida: fent aquesta feina es troba que una de les seves grans passions, fer munta­nya a l’estiu, pràcticament no ho pot fer perquè és quan està més enfeinat. Temps de descans els en queda poc. Als refugis guardats els horaris són estrictes. Cal llevar-se d’hora perquè a les set del matí es reparteix l’esmorzar perquè els primers excursionistes puguin sortir a punta de dia i seguir amb els seus recorreguts. Cap a la una del migdia arriba l’hora dels dinars, a les vuit del vespre toca sopar i a les deu es tanquen els llums i a descansar (si bé els guardes a vegades encara els toca una estona de feina per recollir les coses i deixar la instal·lació a punt per a l’endemà). Tot i això, cal tenir present que al llarg del dia també els toca atendre tots aquells visitants que, sense fer nit al refugi, també es paren a fer un mos i descansar. Sobretot en aquells refugis que són més accessibles a tot tipus de caminants.

Carregats

“És una feina feixuga. Molta gent, des de fora, la té com una feina idealitzada. Però és dura, treballes 24 hores de 24 i et toca pujar carregat de menjar”, explica Fer­rer. I és que a refugis com el de Juclà o el de Comapedrosa no s’hi pot accedir amb cotxe i, per tant, malgrat que a principi de temporada un helicopter els porta el car­regament més important, en el pic de la temporada d’estiu (sobretot a l’agost que és quan més visitants reben) els toca baixar un parell o tres de cops per setmana a comprar. “Baixem carregats d’envasos i pugem carregats de menjar”, detalla el Roger, que admet que a les seves espatlles hi pugen entre 20 i 25 quilos. “Abans havíem fet més animalades, però ara som més curosos i mirem de no passar dels 25”, afirma. Més fàcil ho tenen, en canvi, la Nerea Barrenechea i la Carme Botargues. Des de fa tres anys són les guardes del refugi de la Borda de Sorteny i com explica la Nerea “tot i que a l’hivern les condicions són dures, a l’estiu hi podem arribar amb cotxe. Tenim l’avituallament més fàcil, però les jornades potser són més complicades”. A diferència dels altres dos refugis –tot i que tant la Margaret com el Roger no amaguen que els agradaria fer temporada d’hivern–, en el seu cas també donen servei durant la tardor i l’hivern, amb un calendari d’obertura i amb atenció sota demanda. “Les instal·lacions no tenen res a veure amb els altres. Estem connectades a la xarxa elèctrica, al sistema de clavegueram, és un luxe”, afirma. “Tant la Carme com jo som amants de la muntanya i quan vam saber de la possibilitat d’agafar el refugir vam decidir presentar-nos-hi. La vall de Sorteny és molt bonica i ens venia de gust”, relata, assegurant que “fins ara l’experiència és molt positiva”. Totes dues tenen fills, “però ja són grans i no ens necessiten tant”. Entre les dues, però, s’organitzen perquè durant la setmana tant una com l’altra puguin passar algun dia a casa. Ara bé, quan els preguntes què és el millor de la seva feina la Nerea no dubta. “El contacte amb la gent, sobretot la gent de muntanya que té els mateixos valors que tu”, destaca, tot afegint-hi que, a més, “la vall és preciosa, pots veure els canvis d’estacions, sents els cabirols... El contacte amb la natura és fantàstic”. No és d’estranyar, doncs, que reconegui que, a vegades, quan és fora de la muntanya “dius: que bé s’està allà a dalt. Quant et quedes sola que no hi ha gent, tot és pau”. El Roger va un pas més enllà i malgrat la duresa de la feina afirma que “més dur seria treballar en una oficina”. Admet que quan estas en un refugi “val més que sàpigues fer una mica de cada cosa per si s’espatlla quelcom o has d’atendre algun excursionista que s’ha fet mal”. Al final, però, “som autosuficients”.

Final

A tots els fem la mateixa pregunta. Fins quan es veuen fent aquesta feina? A la Carme i la Nerea encara els queden dos anys de contracte i es miren el futur amb certa incertesa. És tot just la primera experiència. “De moment el balanç és positiu, però després s’ha de veure”. El Roger assegura que “si la salut m’acompanya i em renoven el contracte m’hi veig molts anys encara!”. En canvi, la Margaret respon diferent. “D’aquí a poc sé que pararé. No sé quan serà, però ja no puc. Per l’esforç i per les ganes”, afirma. I pregunta obligada: com veu el retorn a la vida al poble? “El primer any segur que serà difícil. Potser aniré més descansada però segur que trobaré a faltar moltes coses. Ara bé, al final t’adaptes a tot”, assegura. La passió amb què viuen la feina els porta també a animar tot­hom a participar en l’experiència. “Que la gent surti, que vingui als refugis guardats i en gaudeixi”, convida el Roger. Ara bé, també fan una crida perquè la gent sigui respectuosa amb les instal·lacions, contribueixi a facilitar la seva feina i, sobretot, que si fa muntanya vagi equipada. “Cada vegada hi ha més gent que fa muntanya, els camins estan marcats i van seguint els punts, però no saben llegir un mapa. D’altres pugen poc equipats i a la muntanya cal anar preparat”, adverteix Baró.

El refugi guardat de l’Illa, a punt per al 2017

De la trentena de refugis que té el país, actualment només tres són guardats. No obstant això, la primavera que ve està previst que se n’hi sumi un altre. Es tracta del refugi de l’Illa, situat a la vall del Madriu. El Govern en va adjudicar les obres el mes de maig de l’any passat i, ara per ara, els treballs segueixen el seu curs, de manera que la instal·lació podria estar acabada cap al mes d’octubre si bé no entrarà en funcionament fins a la primavera del 2017. D’aquesta manera, la vall del Madriu-Perafita-Claror comptarà amb un atractiu més per potenciar-hi el turisme de muntanya. De fet, segons va explicar el director de Medi Ambient, Marc Rossell, encara resten alguns detalls per polir com, per exemple, si serà una concessió com la resta o no. Amb tot, va voler destacar l’increment d’usos de la trentena d’instal·lacions que hi ha al país i l’aposta per potenciar-los encara més. Només per posar dos exemples: el refugi de Juclà va tenir l’any passat una temporada excepcional amb 800 pernoctacions (Roger Ferrer assegura que en una temporada normal la xifra és inferior, no superant les 700), mentre que en el cas de Sorteny en van ser quasi 1.900. Cal tenir present, però, que passa molta més gent pels refugis que no s’hi queda a dormir i que en el cas dels refugis no guardats no es tenen dades fiables. “Un cop el refugi de l’Illa entri en funcionament ja podrem tenir un circuit tancat i podrem plantejar dissenyar una xarxa i un estudi per fer-la turística”, va detallar. No serà una acció a curt termini, però la voluntat del Govern seria que els excursionistes poguessin fer ruta per tots quatre. “En funció del nivell de cadascú pots arribar a fer la ruta sencera, podries fer escala o simplement pujar i baixar”, va indicar. I és que va remarcar que “cada vegada hi ha més turisme de muntanya i ens anirà bé per promocionar l’estiu i desestacionalitzar”. Així, va recordar que tenint en compte el canvi climàtic i les seves conseqüències que podrien perjudicar especialment la temporada d’hivern, “una de les tasques que tenim és no centrar els esforços en un sol període”. En aquest sentit, cal aplicar mesures d’adaptació. Una de les quals és poder comptar amb una bona oferta d’instal·lacions que facilitin l’excursionisme i les estades a la muntanya.