El preu de la fama

La Carla vomitava al car­reró del tuguri on havia estat actuant. No solia beure a les actuacions, però estava fins als nassos d’aquella mena d’antres, dels altaveus de mala qualitat, de la merda de paga i d’un públic desagraït que no parava de xerrar. La Carla es va eixugar la boca amb el dors de la mà i va asseure’s tremolosa al graó de la vorera.

“Què dimonis estic fent?”, va pensar amb amargura. La porta del darrere del bar es va obrir i un borratxo va sortir a rodolons per vomitar al seu costat.

–Ecs! –va dir la cantant. Es va aixecar i, fent ziga-zagues, va endinsar-se pel carreró.

Quan va començar la seva carrera no imaginava que seria tan difícil. Tenia tot el que es necessitava per ser una gran estrella: una veu bonica i potent, amb un registre de gairebé tres octaves; un bon nivell de dansa, ja que havia fet classes durant els últims dos anys, i també era bufona! Tenia els ulls blaus, la cara ovalada de nina i una insinuant piga al pòmul dret. Havia trucat a totes les portes que se li havien acudit, fet concurs de ràdio, enviades maquetes a totes les discogràfiques... Tot per res. Què havia de fer per triomfar?

–Hola Carla –va dir una veu aflautada.

Un home prim i ben vestit estava repenjat a la paret sota l’únic fanal que quedava sense trencar. Duia ulleres de sol, tot i ser de nit, i un puro fumejava als seus dits, embolcallant-lo amb una boira d’olor dolsa i penetrant.

–Ens coneixem? –va dir la Carla amb veu pastosa.

–He estat seguint la teva carrera. Tens una veu meravellosa.

La Carla es va acostar a ell pensant que amb aquell tres peces gris fet a mida, el bigotet ridícul i el maletí negre vora els peus, feia pinta de banquer. –

Tens tot el que cal per ser una gran estrella, ho sabies? –va continuar l’home del puro apartant-se de la paret–. I jo et puc ajudar.

–Com? Ets un cercatalents?

–Podríem dir-ho així... Carla, vols ser una estrella? –va dir l’home del puro baixant les ulleres de sol i deixant veure uns brillants punts vermells.

La Carla va ensopegar amb la vorera en el seu afany per apartar-se d’ell.

–Q-què ets? –va tartamudejar aixecant-se tan ràpid com va poder.

–Importa gaire? Amb el meu ajut aconseguiràs la fama. No més tuguris de mala mort; prou de fer maquetes sense rebre respostes. Et parlo de contractes milionaris, concerts en camps de futbol, paparazzis, entrevistes... –Mentre parlava, l’home feia cercles al seu voltant, embolcallant-la amb el fum blanc i dolç del puro– Tens el talent necessari, només et falta un cop de sort. Un copet que jo et puc donar. Així que digues, Carla, vols ser una estrella?

Es va aturar davant d’ella. Al centre dels vidres foscos s’entreveien els punts vermells que la miraven fixament.

–A canvi de què? –va escoltar-se dir la Carla.

–Una ximpleria de no res, només has d’escollir una mania.

–Què?

–Una mania, una extravagància... Com vols ser de famosa?

–Com de famosa? –va preguntar confosa la Carla.

–Veuràs, la mania ha de ser proporcional a la fama que vols tenir: com més complicada de complir més fama tindràs –va explicar l’home del vestit gris amb paciència–. Pot ser qualsevol cosa: que les cortines siguin d’un color en concret, o que sempre hi hagi una marca d’aigua al camerino. El que vulguis. Però ha de ser original, no val copiar-la d’altres famosos!

La Carla va pensar que tot allò no era real, tot i així, va demanar:

–I què passa si no ho puc complir?

–Que deixaré de donar-te un cop de mà.

–I ja està? –va preguntar incrèdula.

–Ja està. Tu t’assegures que es compleixi amb la teva mania personal i la resta és cosa meva. Així doncs, tenim un tracte?

La Carla es va mossegar l’ungla del polze mentre intentava decidir-se. Finalment va assentir.

–Perfecte! Només cal que escullis la teva mania –va dir l’home del puro traient un paper del seu elegant maletí.

La Carla va rumiar en la mena de manies que tenien els famosos.

–Que les tovalloles siguin de color malva i de cotó orgànic –va dir al cap d’un moment.

–Això no et farà gaire famosa –va advertir l’home del puro mentre escrivia.

–I que duguin el meu nom brodat a mà! –va afegir ràpidament la Carla.

–Millor.

–Han de ser completament noves i no les pot fer servir ningú més!

–No seràs gaire famosa, però en trauràs un bon profit venent les tovalloles.

–No, perquè les hauran de cremar quan les hagi fet servir una vegada –va dir la Carla desafiant.

–Ara ens comencem a entendre –va dir l’home del puro alçant els ulls vermells per sobre les ulleres.

–I l’habitació haurà de ser tota blanca, fins i tot els mobles! I els llençols del llit hauran de ser del mateix color malva, del millor cotó del món...

–Cotó egipci –va col·laborar l’home del puro.

–I voldré divuit rams de tulipes vermelles a l’habitació i al camerino –va acabar la Carla. Li faltava l’alè de tan ràpid com havia dit les últimes paraules.

–Divuit en total?

–Divuit a cada lloc.

–Bé, crec que és suficient. Només has de signar –va dir l’home del puro satisfet.

La Carla va agafar el document i el bolígraf que li allargava i, tremolosa, va signar. Tan bon punt ho va fer, l’home del puro va treure-li de les mans.

–Perquè quedi tot ben entès: el talent depèn de tu, jo m’ocupo que la gent adequada s’assabenti que existeixes. Un cop arribis a un grau de fama suficient... diguem que quan emplenis el teu primer palau Sant Jordi, hauràs de complir amb la teva part del tracte –va dir mentre guardava el contracte al maletí–. Això vol dir, siguis on siguis: a casa teva, un avió, un autobús, un hotel... Els requisits s’han de complir al peu de la lletra. Tots.

La Carla va assentir. De sobte li havien tornat les ganes de vomitar, es va blegar i va treure el que li quedava del sopar.

–Un plaer fer negocis amb tu –va dir la veu aflautada.

La Carla va aixecar el cap però l’home del puro havia desaparegut. Només quedava el fum blanc que a poc a poc s’esvaïa pel carreró. Mentre intentava decidir si ho havia somiat tot, el mòbil va vibrar dins la butxaca dels texans. La Carla va mirar la pantalla i es va haver d’asseure a la vorera. El missatge deia: “Demà tarda, entrevista amb el director de la discogràfica. Posa’t guapa! Ho has aconseguit! J ;)”