Vermell

-El primer que vull veure és el color vermell.

─Sí, ja ho sé; el teu color preferit. Però no t’estimes més veure una imatge? Com, per exemple, una flor? T’encanten les flors!

─No, no. Vull un únic impacte. El vermell: la intensitat, la força. Des que tinc ús de raó m’imagino que totes les coses que m’agraden són vermelles.

─Però si no hem vist mai cap color... com t’ho pots imaginar?

─Ostres, Miquel, mira que ets ruc. Tu ho hauries de saber tan bé com jo: el que no coneixes, t’ho inventes. És que no tens sensacions, tu? Què és el primer que vols veure, tu, la cara del metge?

─No. El primer que veuré és la teva mà. Me la conec tan bé, he mesurat tants cops els teus dits, els metacarps, les falanges, els artells... i les diferents formes de les teves ungles, totes ben arrodonides, excepte la del dit petit, el més rebel, que ha decidit tenir-la allargada... conec tan bé la teva mà que podria dibuixar-la amb els ulls tancats.

─Ximplet! Ja se t’acaba de fer brometes gracioses sobre la nostra ceguesa.

─Això ho veig molt complicat.

─Vols parar d’una vegada? Que vindrà la infermera i pensarà que a banda de cecs estem pirats. Au, va, dóna’m la mà.

─Aquesta mà suau i calenta és la primera experiència visual que vull tenir. S’ajusta al que aconsellen els metges: una imatge senzilla, que tinguem molt ben interioritzada al nostre cervell i que sigui d’un únic color. Aviat coneixeré aquests ditets juganers... ho veus?

─No veig res, però para de fer-me pessigolles. Escolta, que està venint algú.

─No; han entrat a una altra sala, que es troba com a mínim a vint-i-cinc segons de distància.

─Doncs si em fas el favor, em passes un got d’aigua en tres segons?

─Ara no sé si m’han dit que la taula amb les begudes és a la dreta o a l’esquerra. Aniré a mirar...

─Si mires gaire em quedaré sense aigua.

─Tingui, senyoreta, sóc un cec súper ràpid i súper eficient.

─Au, va, seu, que estic nerviosa. T’imagines la sort que hem tingut d’haver estat seleccionats per a aquest programa?

─Hauria preferit que em toqués la loteria i viure amb la meva princesa a Hawaii.

─Doncs jo vull que em toqui però després de l’operació, per poder veure el mar, la sor­ra, els arbres...

─Nineta, però que no els olores? Però que no els sents a la teva pell? És que no t’emociones quan notes la pluja?

─Miquel, és que sembla que no vulguis veure-hi!

─És clar que sí, princesa, però reconeix que fins ara la nostra vida ha estat fantàstica.

─És clar que ho reconec; hem tingut sort i encara en tindrem més a partir d’ara.

─Magda, acosta la mà... toca’m la cara: el front, els ulls, les galtes, els llavis... penses que t’agradaré?

─Tu ja m’agrades, siguis com siguis. Per cert, et podries haver afaitat millor, per a una ocasió tan important. Au, va, ara repassa’m a mi per última vegada.

─Encantat, senyoreta... A veure... M’agrada aquest front petit, la meitat del meu. Aquest nas primet i llargarut és ideal per fer una mossegada... nyam...

─Para! Que ens enganxaran!

─Que no, dona, que estan a anys llum. Va, continuo amb aquests llavis carnosos, els millors que he tocat mai. I aquestes galtes rodonetes que m’encanta pessigar!

─Ai! ─No et queixis, que t’agrada!

─Miquel, i si sóc jo que no t’agrado? I si qualsevol cara t’és més agradable a la vista que jo?

─Això no pot passar, nineta.

─I si passa, Miquel?

─Que no ho veus, que és impossible?

─És que jo no et vull perdre per res del món.

─No passarà, princesa.

─...

─Aixeca’t, nineta. Té el bastó. Anem.

─...

─Espera, no t’ho puc fer això. Tu et vols operar?

─No, Miquel, anem. Jo ja el puc veure, el color vermell.