RIP

No sé de què em serveix que em posin el meu millor vestit i em maquillin com una pepa si després t’has de quedar quiet i callat tota l’estona, garratibat com el pal d’una escombra, mentre són els altres els qui gaudeixen de l’esdeveniment. Però per sort ja se n’han anat i ara tinc una estoneta per estirar les cames, si puc, perquè m’han quedat tots els músculs entumits. A veure, primer una cama, després l’altra, un petit impuls amb els braços, un parell de flexions, i... sí, ja està, com nou. Més en forma que mai. Fins i tot m’animaria a fer quatre passos de ball, si no fos perquè qui coi sigui que ha triat la música l’ha ben espifiada, que no sé tampoc perquè han de posar aquests nyigo-nyigo tan trist de fons en un dia tan especial. Irrepetible, diria jo. En un dia així et vénen ganes d’escoltar alguna cosa més animada, més mogudeta, com he vist algun cop a la televisió que fan a Nova Orleans. Aquella gent sí que sap morir-se amb estil. Munten una festassa sense estar-se de res, que al capdavall és el que ve més de gust als uns i als altres, que per a tothom és una d’aquelles fites que marquen un abans i un després. Aquí, no. Aquí cal dissimular, cal seguir les convencions, cal ser ben educats i aparentar un dol solemne que no sents mentre interiorment estàs entretingut amb les teves cabòries.

Ximpleries, tot plegat. Si n’hi ha prou de sentir-los per adonar-se que tot és comèdia. Que aquesta és una altra mala passada: t’has d’empassar tots els seus comentaris sense dret a rèplica. I mira que en diuen de bestieses. Sempre surt qui se sent obligat a parlar bé de tu, tot i que no et conegui pràcticament de res. O qui té a punt alguna frase feta de l’estil: “tenia les seves cosetes, però era bona persona”. A veure, quines cosetes? Si tens res a retreure’m deixa’t d’embuts i parla clar, que és la dar­rera oportunitat que tens de dir-m’ho a la cara. I també hi ha qui et surt amb allò de “se n’ha anat sense patir”, que t’agafen ganes d’aixecar-te i demanar-li què coi sap ell si has patit o no a l’hora d’estirar la pota; què es pensa, que tenia ganes d’anar-me’n a l’altre barri? De bona gana m’hi hauria quedat uns quants anys més en aquest món, ni que sigui només per veure la cara de patiment, ells sí, dels que no veuen arribar l’hora d’anar a cal notari a veure si n’han sortit ben parats al testament.

Veus, aquí sí que em fa una mica de ràbia de no ser-hi, en la lectura del testament, per fer-me un tip de riure en veure les cares de sorpresa i sentir els renecs quan s’assabentin de qui s’emportarà el meu patrimoni. Tampoc no puc dir que l’hagi guanyat tot honradament, és cert, però, de tots els meus contemporanis, que aixequi la mà qui no se n’hagi aprofitat mai dels babaus que venien a la caça de gangues en els anys bons. Més d’un i de dos n’han sortit ben esquilats, tot i els seus vestits cars i el seus títols universitaris, que es pensaven que amb això en tenien prou per engalipar quatre pagesots i prendre’ls les terres per un grapat de duros. Prou que no s’ho veien a venir que es trobarien amb gent com jo, que des de ben petit hem hagut de doblar l’esquena de sol a sol per guanyar-nos el pa i que ja n’havíem vist de tots colors abans de vestir calça llarga. Prou que vaig treballar quan ningú no donava ni cinc cèntims pel tros, i quan vaig veure l’oportunitat de treure-li el suc de debò a aquell pedregar que tants mals de cap m’havia donat, bé que la vaig aprofitar. I després, a viure, a fer treballar els diners, sense gaires miraments de si els negocis que feia eren nets i legals. Si calia saltar-se un parell de normes, doncs se saltaven i santes pasqües. I sí, si mai ha calgut fer servir la força tampoc no me n’he estat. Les coses anaven així, i o t’adaptaves o et feien fora del joc. I amb el temps, quan ja has demostrat que no ets dels que s’arronsen i has acumulat un capital gens menyspreable, va arribar el moment de comprar un embolcall d’honorabilitat i convertir-se en un prohom respectable, com tants d’altres de la meva corda. Els diners serveixen per a moltes coses, però el que mai m’havia imaginat és que també són un bàlsam formidable perquè tothom oblidi el teu passat. De cop i volta, tothom m’elogiava virtuts que no he tingut mai i em proposava per ocupar llocs de prestigi. Els he seguit el joc perquè em divertia, però jo mai no he volgut oblidar qui vaig ser i qui sóc.

Per això mateix, al darrer moment he decidit fer una bona obra, potser l’única en la meva vida, i no deixar els meus guanys a la banda de voltors que m’han estat fent la gara-gara quan ja s’ho veien a venir que no em tornaria a aixecar del llit. Han estat anys i panys enganxats a la mamella com paparres, sense donar un pal a l’aigua, però es veu que amb això no en tenien prou. En volien més. Ho volien tot. I es pensaven que amb quatre falagueries hipòcrites se’n sortirien. Au, va. Si volen remenar calés, que treballin, que prou que n’han viscut ja a costa meva. I que no em vinguin amb històries que són sang de la meva sang i romanços per l’estil, que en tota la seva vida només se n’han recordat quan els ha interessat, i després se n’han fet l’orni i han anat a la seva. I no els ho retrec, jo també he fet el mateix, però cadascú ha d’afrontar les conseqüències d’allò que fa i no esperar que un altre et tregui les castanyes del foc quan vénen mal dades.

Potser si encara visqués la Júlia hauria estat diferent. Ella hauria dut les coses d’una altra manera, hauria mirat més pels altres, com sempre va fer. Era el seu únic defecte, preocupar-se més dels altres que d’ella mateixa, i això li va xuclar la salut. Això, i la meva falta d’escrúpols, bé que ho sé. Des que ella no hi és tot se me’n refot. Diuen que tothom vol anar al cel però ningú no vol morir-se. Jo tampoc no volia morir-me, no us penseu, però ara ja tant me fa. Si de debò existeix el cel, o res que s’hi assembli, segur que ella hi és, i en un lloc principal. Jo tinc per cert que no hi aniré, al cel, i tampoc no m’importa gaire, tret del fet de no poder tornar a estar amb ella mai més.

Passi el que passi, ara ja no hi ha remei, lamentar-se no ve a tomb, i tampoc no serveix de res, ni viu ni mort. Geni i figura.

I ara serà millor que me’n torni a la caixa, que deuen estar a punt de venir a buscar-me i no estaria bé que arribés tard al meu propi funeral.