“Una dona cap de Govern? Per què no?”

Té una memòria que fa enveja. ‘Però la cultivo, eh?’, diu. Moltes hores enfront l’ordinador, sudokus, sopes de lletres i la lectura són el seu secret.

Té l’honor de poder dir que ser la primera consellera electa en un comú.

A l’any 72 a Escaldes, sí. I ja feia temps que lluitàvem amb madame Pla de Canillo, madame Pi i l’Elidà Amigó, també mestres, per reclamar el vot de la dona. I Toni Morell ens ajudava per fer les demandes.

Eren unes revolucionàries!

Sí. Recordo que monsieur Aleix, també mestre francès i que havia estat conseller i subsíndic, quan vam explicar que volíem demanar el vot per la dona ens va dir ‘d’acord, que us el donin però que no pugueu ser escollides’. Fixi’s quina mentalitat masclista!

També va ser la primera en treure’s el carnet a Andorra.

Vaig estar quatre anys a Encamp de mestra i baixava un cop a la setmana a Sant Julià en autocar. Però algun cop s’havia aturat el servei perquè no tenien cap més passatger i vaig haver de baixar en taxi: i em va cobrar 25 pessetes d’anar de Sant Julià a Encamp, que jo llavors no les guanyava! I a casa van decidir comprar-me un cotxe.

Com va ser, treure’s el carnet?

Va anar bé. Un tiet, que era taxista a la Seu, em va ensenyar a conduir, i el Vehils, enginyer de Phasa, em va examinar al 1948. I llavors rodava i anava a Perpinyà, perquè hi tenia un novio! (riu)

Segueix avui la política?

Sí. Miro la premsa per Internet i ho segueixo tot. I a més, sap què? Resulta que el cap de Govern havia estat alumne meu! Però el Víctor Naudi també, així que n’he tingut de tots els colors!

Eren bons alumnes?

Sí, es portaven bé.

Creu que veurem algun dia una dona cap de Govern?

Hauria de ser. Han fet els mateixos estudis, doncs, per què no?

Però el cert és que encara no n’hi ha hagut cap, ni de síndica tampoc.

Sí... crec que encara hi ha qui té les idees atrassades. I tant que hauria d’haver dones! Que n’hi ha que són més vàlides que segons quins homes.

La vida de mestra la va omplir?

Moltíssim. Des de petita ja ho volia ser i ho vaig gaudir molt.

Va estudiar a Prades durant l’ocupació alemanya de França.

Sí, ens van ocupar l’escola.

Va ser dur?

Tot ho teníem racionat. D’allò no en tinc bon record. I per venir a Andorra era una odissea, dos Nadals no vaig poder venir. Un any que ho vam intentar vam haver de fer la ruta de Prades a l’Ospitalet en tren. I des d’allà a Canillo a peu perquè no ens deixaven passar... amb neu fins més amunt del genoll!

Per al ‘Converses de terrassa’

L’entrevistat escull el lloc de la trobada. La Carme prefereix que la visitem a casa seva, al centre de Sant Julià, on ens convida a un suc de poma i fruits secs.