Memòries de l'enginyer Wurth

Obres de F.H.A.S.A. Escaldes. 1932.

Crec que he fet el que havia de fer. Aquest matí quan pujava a lloms d’una mula cap al pla d’Engolasters, amb tota la vall als meus peus, el pes de la responsabilitat m’ha caigut a sobre. M’he permès especular què li passaria a aquest país si el que he descobert sortís a la llum. Ara és un paradís, un lloc de pau on recuperar la fe en la humanitat. Tot això acabaria destruït. Primer es convertiria en una atracció de fira, després atrauria l’interès de les empreses i finalment les nacions es disputarien el seu control. Un nou conflicte esclataria entre Espanya i França. Altres països els donarien suport per tenir dret a la seva part del pastís. Tindríem una Segona Guerra Mundial i tot per una petita cova on s’oculta un secret inimaginable.

Canabal m’està esperant envoltat de la seva quadrilla d’obrers.

—Què fem enginyer?

El gallec d’esquenes amples té una mirada ombrívola. Sé que li bullen mil preguntes, però des que em va avisar ha mantingut un silenci estricte. Sospito que ell també coneix el secret, però la seva discreció proverbial li impedeix manifestar-ho.

Ahir, en José Canabal, en acabar la jornada va venir al despatx de l’edifici de la Central d’Escaldes. Amb el temps he arribat a apreciar aquest gallec callat i treballador. El seu mestratge tallant pedra és inigualable.

—Dóna el seu permís enginyer Wurth?

—Què passa José? Cap problema amb el desmunt d’Engolasters?

Se’m queda mirant, acluca els ulls i assenteix.

—Estàvem acabant el vessant sud on s’assentarà el final del mur. En treure unes pedres la terra ha cedit i ha deixat al descobert l’entrada d’una cova. He donat un cop d’ull, només uns passos —matisa—, ja que encara que no sembla inestable, no me’n refiava. Després d’un tombant s’endinsa sense veure’s el final. He preferit avisar-lo abans d’investigar més.

Confiava en Canabal, era un home de molta experiència, capaç de prendre totes les decisions necessàries sense por.

—El preocupa alguna cosa?

El picapedrer va canviar el pes d’una cama a una altra, nerviós.

—Hi ha alguna cosa estranya. Encara que aparenta ser una cova corrent, no ho és. Les pedres no estan col·locades de manera natural, sé el que em dic. Traspua tensió.

—Vols dir que és artificial?

—N’estic quasi segur!

—Fes que pugin demà un parell de fanals, li donaré un cop d’ull. Anem molt justos de temps i no podem entretenir-nos gaire. Gràcies per avisar-me, José.

Amb un posat es va acomiadar i el vaig veure allunyar-se. Alguna cosa l’amoïnava. L’endemà em vaig endinsar en la cova. Vaig demanar a Canabal que es quedés fora, però que estigués atent per si em calia el seu ajut. José havia insistit a lligar-me per la cintura amb una corda a manera de fil d’Ariadna. Tots dos sabíem que algunes coves tenien forats molt traïdors. L’aire feia bona olor i les parets estaven netes. Tot el lloc aparentava un desordre massa ordenat. L’alçada i l’amplada justa perquè pogués endinsar-me amb comoditat. Les parets no desprenien ni una mica de pols en fregar-les. El terra era pla, massa; semblava argila vermella, però estava solidificada. Canabal tenia raó.

Després de donar un parell de giravolts vaig arribar a una sala. Un espai prou gran perquè al fanal li costés il·luminar el sostre. Les parets, del mateix material formaven un cercle gairebé perfecte. Una sèrie de portes envoltaven completament la cúpula. Qualsevol besllum de naturalitat s’havia perdut. Em trobava en un lloc que algú havia construït expressament.

En mirar enrere vaig veure que acaba de passar una porta. Al mateix temps em vaig adonar del silenci. No arribava cap soroll d’enlloc.

A la porta del costat s’albirava llum, la imatge d’un paisatge estrany. Vaig caminar fins a ella i la vaig travessar.

En sortir em vaig quedar sorprès. Estava en el ràfec d’un penya-segat de centenars de metres sobre un mar embravit. Mai havia vist res semblant.

Espantat, vaig tornar sobre les meves petjades. En arribar de nou a la sala gran em vaig adonar que la corda havia desaparegut i que no hi havia cap senyal de per on havia entrat per primera vegada. Havia de ser la que estava a l’esquerra. La vaig creuar corrent i després d’uns pocs passos vaig veure la corda a terra i Canabal, que s’havia endinsat uns metres, cridant-me.

Em va mirar, però no va preguntar res.

Vaig esperar a asserenar-me abans de tornar a entrar. Aquesta vegada el meu esperit científic va fer que fos visitant una per una totes les portes. Algunes conduïen a deserts de colors estranys, unes altres donaven pas a paisatges de gel i neu. En algunes era de nit i vaig poder comprovar que no reconeixia cap estel. Totes donaven a llocs inaccessibles. L’última em va tornar a espantar. Sobre l’horitzó suraven tres llunes de diferent grandària.

Vaig tornar enrere sense esperar a veure res més.

No he pogut dormir en tota la nit.

Canabal, l’endemà, quan ens hem trobat a la porta de la cova, m’ha mirat i ha somrigut quan li he donat l’ordre.

—Comença per aquí la construcció del mur de la presa. Només tu i jo entrarem dintre i l’omplirem amb pedres i argamassa fins que la sortida quedi completament cegada. Després, amb els obrers, fes que la porta de la cova ajusti sobre el mateix mur de manera que sigui impossible arribar fins a ella. Si algú d’ells pregunta, digues que era un forat que calia tapar per seguretat.

Ha passat una setmana. Canabal s’arriba al despatx quan fosquejava i em diu només dues paraules.

—Està fet!

He mussitat un “gràcies” que ha estat com un sospir. Crec que hem salvat Andorra i el món de la bogeria. Espero que ningú la descobreixi mai.

Relat escrit escoltant l’àlbum Blackstone de Madretomasa.