Amagats

... cinc, sis, set, vuit, noooooou i deu! Que ja viiiiinc, us trobaré de seguida!” A la Carla, que es va posar a córrer disparada però sense rumb fix, li havia tornat a tocat parar a fet i amagar; era el cinquè cop de la tarda i ja tenia la mosca sota el nas. Com sempre, es tornava a lamentar de la seva mala sort i es queixava perquè, en ser la menuda del grup, els grans se n’aprofitaven. “La propera no jugo...”, havia rondinat mig plorosa mentre desfilava cara a la paret per picar amb les mans i fer un nou compte enrere. Encara no havia pogut aprofitar aquell amagatall secret que havia descobert dies abans dar­rere del pati, al costat del Renault 4 vermell i esgavellat de l’avi. Pensava estar-s’hi força estona, callada i immòbil esperant que la trobessin. I si aquell foradet li donava per un cop la victòria? A més, mentre la buscaven sempre podia distreure’s jugant una estoneta dins del cotxe, perquè encara que aquell pot amb rodes ja no tingués forces ni per arribar a la cantonada, li encantava enfilar-s’hi i fer de taxista de les nines. Les tardes de calor les duia a París, passant per Nova York i Mallorca.

Amb la cantarella dels números de fons, el Ramon, la Laia i el Jan van córrer espaordits camp avall, decidint en mil·lèsimes de segon si era millor tombar a la dreta i camuflar-se entre alguna olivera de tronc ample o girar cap a la caseta de les eines i quedar-se quiets darrere la paret. La tria havia de ser efectiva i alhora innovadora. El Ramon va col·locar-se amb un salt darrere de la bassa i la Laia, indecisa, va seguir el Jan entremig de les moreres.

–“Aquí, vine que no ens veurà!”, li va xiuxiuejar ell mentre l’estirava per la samarreta i la feia seure al terra d’una revolada. Tenia el posat tranquil, però el cor li anava a dos de fons. Havia pregat durant tota la tarda per quedar-se a soles amb la Laia, encara que fos només una partida, però el pesat del Ramon no els deixava en pau. Neguitós, va començar a rascar-se la calcomania que duia enganxada al dors de la mà. Poc quedava ja del dibuix de Pedro Picapiedra que tant li havia costat d’enganxar amb saliva.

–“No vull que s’acabi mai l’estiu. T’imagines que sempre poguéssim jugar a fet i amagar? Seria la bomba”, li va etzibar ell baixet mentre s’abraçava les cames i pensava per dins que només tenia una setmana per enllestir quasi tot el quadern de Vacaciones Santillana que havia deixat aparcat des de començament de juliol.

–“Jo tampoc... diumenge ja marxem i no vull haver de matinar per anar al col·le i menys tornar a veure el Jaume Rins, que sempre m’empipa. Tant de bo vagi a l’altra classe”, va reflexionar ella mentre estirava el cap, vigilant.

De sobte, a la Laia li va semblar veure com a l’altre costat del marge de la finca sobresortia un cap. El Ramon no podia ser perquè les normes eren clares: no valia amagar-se més enllà de la bassa ni de les oliveres velles.

–“Allà hi ha algú!”, li va xiuxiuejar mentre li assenyalava amb el dit amb certa cara d’espant.

El Jan va sentir curiositat. Sense rumiar-ho, va començar a gatejar entre l’herba, silenciós com una serp. Volia veure qui era. Atent perquè la Carla no l’enxampés, es va enganxar al marge i va estirar el cap: efectivament allà hi havia algú. Era un home malforjat, corpulent i amb cara de pocs amics. Anava brut i semblava cansat. De cul a terra i amb l’esquena recolzada a la paret de pedra, es tocava el lateral de l’abdomen amb la mà plana i els ulls tancats. La Laia mirava l’escena de lluny, callada.

–“És un homeeeeeee!”, li va cridar ell amb la veu muda i fent anar la mà perquè s’hi apropés.

–“Ei senyor, que dorm?”, li va espetegar el Jan mentre amb l’índex li va fer un parell de copets a l’espatlla.

Aquell home ronyós va obrir els ulls d’un ensurt.

–“Què feu aquí? Deixeu-me, marxeu o us fotré un mastegot!” No estava pas per a bromes.

–“Que li fa mal la panxa?”

–“No em fa mal res. Us he dit que marxeu, va!”, va etzibar-los tapant-se el que semblava una ferida de bala. Per molt que ho volgués amagar, la sang li havia embrutat part de la camisa i li regalimava pels pantalons.

–“Està bé? Cridem a la iaia perquè vingui a ajudar-lo?”

–“No crideu ningú. Marxeu o us tallaré el coll amb la navalla que duc a la butxaca.” L’amenaça no els va espantar gaire. Aquell personatge, encara que anés desgarbat i presentés un estat deplorable, no semblava que volgués fer-los mal.

–“I què fa aquí assegut?”

–“M’amago.”

–“Nosaltres també! De la Carla, que segur que no ens trobarà i ens haurem de tornar-nos a rendir. A més, fem trampa i li prenem el pèl. Quan la veiem arribar cor­rem per cap a un altre lloc. I vostè de qui s’amaga?”

–“M’amago de la vida.”

–“Però si li vida no és ningú! No pot comptar fins a deu, ni córrer darrere nostre ni trobar-nos en cap amagatall.”

–“Oh i tant que la vida ens pot venir a buscar. I més quan has fet coses mal fetes”, va replicar quasi sense veu amb un mig somriure irònic. “Però va, deixeu-me que vull estar sol. Vosaltres no m’heu vist, eh? Que si no us tallo el coll de veritat, m’heu sentit?”, va remuguejar.Amb molt d’esforç es va aixecar i va marxar ranquejant cap al camí del riu.

El Jan i la Laia, veient com aquell espectre s’allunyava a poc a poc, van tornar a l’amagatall. Cap dels dos havia entès gaire què havia passat. No es van dir res però mentre esperaven pensatius ell li va agafar la mà i ella no li va amollar.

“Aquí! Síííííí! Per fi! Estan aquí, Ramooooon! Ara pareu vosaltres i segur, segur, segur que no em trobeu”, va xisclar mig histèrica la Carla poc després. Els havia descobert de sorpresa. El joc s’havia acabat.