La reina de les Dolomites

La Marmolada és la muntanya més alta de les Dolomites, l’anomenada amb tota la raó la Regina delle Dolomiti. Des que vaig conèixer-les, sempre he pensat i manifestat que són les muntanyes més maques i espectaculars que hi ha a la Terra, el paradís de la roca, del verd, de l’aigua, de les grans catedrals de pedra que emergeixen espectacularment de les profunditats del món fins abraçar el cel blau que sembla protegir-les. La Marmolada és una de les muntanyes més conegudes dels Alps, un tresor de roca i gel que té uns vessants de contrastos espectaculars i misteriosos. Mentre que el vessant nord està format per una gelera relativament gran i única, arreu de les Dolomites, la cara sud és una paret de roca vertical que en alguns punts arriba als 900 metres de desnivell. Enmig d’aquests dos mons tan diferents hi sobresurt una allargada cresta de roca i els dos cims principals: la Punta Penia (3.343 m) i la Punta Rocca (3.265 m), units per una cresta força difícil.

Una muntanya amb tanta història no pot mancar a l’historial d’un alpinista o d’un esquiador de muntanya. Fa tres anys i mig la vaig veure per primera vegada i me’n vaig enamorar. I un temps després són ja tres les vies que he pogut fer-hi, totes a la Punta Rocca. Fa ben poc que l’Ulli, la meva companya, i jo vam assolir la Punta Rocca a través de la via normal de la gelera nord.

Vam sortir de Merano molt aviat i en poc més de dues hores de cotxe ens vam plantar als peus de la muntanya. Vam sortir del llac de Fedaia, que es troba a uns 2.000 metres. En menys d’una hora i mitja vam passar pel costat del refugi, i després de dibuixar una llarga diagonal de dreta a esquerra damunt d’uns llastres inacabables, vam arribar a l’inici de la gelera nord. Ens vam equipar amb el piolet, l’arnès, el casc i els grampons, i finalment ens vam lligar.

De bon inici el gel era negre i molt dur, vam pujar uns metres de manera directa (40 graus), i poc després vam fer una llarga diagonal cap a l’esquerra superant un canvi de pendent i arribant a un altre de més suau, de neu, on vam començar a enfonsar-nos, ja que havia nevat feia un parell de dies i la neu encara no s’havia transformat. D’aquesta manera evitàvem les grans esquerdes del mig de la gelera. Finalment vam assolir un esperó nevat. Vam girar a la dreta i escalar directament en direcció cap a la Punta Rocca. Aquí ens vam desencordar per anar al ritme que més ens convenia.

L’Ulli escalava davant meu, se sentia forta i anava ràpida i ens vam començar a distanciar, fins que es va aturar davant d’una gran rimaia, una esquerda molt gran que s’obre amb els canvis de pendent de la gelera. Vaig arribar on era ella i ens vam tornar a encordar. Per la dreta semblava que es podia passar. Resistiria aquell pont de neu invisible? L’Ulli em va assegurar amb la corda mentre jo escalaria primer aquell tram delicat. Una passa, dues, el moment crític... i ja em trobava a l’altra banda de la rimaia. En un tres i no res va escalar el pendent.

El sol escalfava de valent i ens trobàvem a més de 3.200 metres. Junts vam recórrer els darrers metres fins a la Punta Rocca, on plegats ens vam abraçar i contemplar aquell paisatge monumental que no pertany a aquest món. Els descens el vam fer per la mateixa ruta.

Fitxa tècnica

CARTOGRAFIA

Andorra. Les 30 millors ascensions i excursions(Editorial Piolet) és el títol del nou lilbre de l’alpinista i escriptor Carles Gel, que proposa un seguit d’itineraris per als amants de les muntanyes del país, acompanyats d’un complet mapa amb els pics andorrans.