Cop de neu, i de sort

Era el febrer del 1996. Queia neu i bufava fort vent de nord-oest a Arinsal. Fins aquí tot normal. El matí del dia 8, però, Francesc Areny, responsable de Protecció Civil, va haver de treure la neu per sortir de casa. Va ser en aquell moment quan va tenir un “pressentiment” i va anar a parlar amb l’aleshores ministre d’Ordenament Territorial, Lluís Montanya. Al mateix temps, la Margaret Baró, tècnica de l’empresa encarregada del control d’allaus, va alertar el cònsol de la Massana, l’Antoni Garrallà, de la situació de risc. Sabien que es podia produir una gran allau. I així va ser.

Es va tancar la carretera i al cap de quinze minuts va baixar la primera allau, la de Percanela. Areny recorda que algú va dir que havia vist passar per la zona afectada una persona en trineu i que els serveis de rescat van anar a buscar-la. Més tard, però, es va fer el cens i es va confirmar que es tractava d’una falsa alarma. La preocupació es va centrar aleshores en la segona allau, la de les Fonts, que estava per venir i seria molt més important. Garrallà i el cònsol menor, Robert Albós, van prendre la decisió d’evacuar els veïns. En paraules d’Albós, aquella va ser “la decisió més rellevant dels vuit anys de mandat”. També una de les més difícils de prendre. Segons Baró, qui va proposar l’evacuació en tenir molt clar el que s’aproximava, “el cònsol no es creia la magnitud de l’allau i deia de confinar la gent a casa”. Per sort, això no es va fer, perquè l’allau va entrar per darrere els edificis i va sortir per davant.

La decisió va ser “dura però encertada”, diu Albós. I és que, al marge dels danys materials, no es va haver de lamentar cap víctima mortal. Això sí, l’excònsol menor explica que en un primer moment l’evacuació no va ser ben rebuda per tothom. “Hi va haver gent que ens va insultar”, assegura. De no haver evacuat, o d’haver-ho fet més tard, s’hauria produït una massacre i, com diu Albós, la “història d’Andorra hauria canviat”.

Francesc Areny explica que la tasca va ser complicada i llarga, d’unes cinc hores, i que en total es van evacuar 320 persones. Entre les quals, l’Albert Reyes, que treballava a l’estació de pistes i que va ser un dels últims a ser desallotjat. “Vaig agafar el meu gos i una motxilleta i vaig anar a casa d’uns amics”, comenta. Poc després, l’allau es va despendre. “Com és que a la mitja hora d’acabar amb l’evacuació va baixar la segona allau i que la primera ho va fer tot just a continuació d’haver tallat la carretera?” Ell mateix es respon: “hi va haver molta sort”.

L’endemà de l’allau el panorama a Arinsal era dantesc: edificis i cotxes destrossats, tot de neu bruta barrejada amb troncs... Areny no es pot treure del cap la imatge d’uns padrins del poble amb els quals va pujar dalt de la muntanya, i que en veure com havia quedat tot van començar a plorar. “Se’m va posar la pell de gallina”, afirma. Dels dies posteriors a l’allau, Reyes també en comenta que no es podien fer fotografies. De fet, explica que va veure com “la policia treia els car­rets a qui ho intentava, suposo que per tapar”.

L’allau d’Arinsal no és l’única a la història d’Andorra, però sí que és “excepcional”. Segons Marc Pons, investigador del Cenma i comissari de l’exposició L’allau d’Arinsal que acull el centre, es tracta d’un fenonem “molt poc freqüent”. Assegura que malgrat que climàticament es podria repetir, “les consequències no serien les mateixes” perquè des d’aleshores hi ha hagut “un canvi substancial” al Principat en la gestió de les allaus. “Ara hi ha més mesures de previsió i protecció”, comenta. L’allau d’Arinsal va servir de lliçó.