Susanna Vela: dona decidida

Si una medalla segur que no penjarà mai de la solapa de la Susanna Vela (Puigcerdà, 1966) és la de cagadubtes. Dona decidida quan li han fet propostes de pes, com la d’entrar en política –corria l’any 91 quan va rebre la trucada d’un grup d’amics entre els quals hi havia Vicenç Alay, Vicenç Mateu i Quim Dolça que li van proposar formar part d’un incipient IDN i va deixar anar un sí espontani sense pensar-s’ho gens– o la d’acceptar ser al capdavant del ministeri d’Educació i Cultura –assegura que a la proposta, del tot inesperada, del llavors cap de Govern, Jaume Bartumeu, per oferir-li la cartera no li va donar excessives voltes tot i les pors inicials d’endinsar-se en un àmbit més desconegut per a ella com el d’Educació.

També va tenir força clar quan li va arribar l’hora de decidir el futur a la universitat, que cursaria la carrera d’Història –es va especialitzar en l’Època Medieval–, perquè el cuquet de voler saber d’on venim sempre l’havia rondada, però també, segurament, influenciada per un parell de professors de la matèria que des de ben joveneta la van marcar i li van despertar l’interès per tot allò que ens precedeix. Primer, Bruno Vincent, de l’etapa d’estudiant al col·legi Janer, i més endavant Ermengol Puig, del Col·legi Sant Ermengol. “Encara que sembli mentida, vaig estudiar a escola de monges i de capellans! Més perquè els centres estaven prop de casa que no pas perquè els pares fossin de conviccions religioses fermes. A més, vaig estar-hi en un moment en què l’església era força permissiva”, s’explica la que des de l’any 89 és directora de l’Arxiu Nacional d’Andorra (ANA).

Filla d’un extremeny i una puigcerdanenca que es van conèixer al Pirineu català quan ell hi va anar a fer les milícies, va traslladar-se a Andorra amb els pares i la germana acabada de néixer l’any 68. El pare, pastisser de professió –no en va ella és una entusiasta dels flamets de cel– havia vingut primer un temps abans a provar sort i en veure que el país oferia oportunitats, va portar-hi la família. Sense perdre, però, gens el contacte amb Puigcerdà, els estius de la nostra protagonista d’avui es van dibuixar a casa els avis, amb piscina i llargues carreres en bicicleta incloses. “Al setembre, quan ens venien a buscar els pares teníem una ràbia... ens amagàvem perquè no ens trobessin”, recorda rient.

La resta de l’any transcorria a Escaldes, en un temps en què els menuts es feien un fart de jugar al carrer –“a casa em deien que si mai queia el sostre de casa no m’hi enganxaria pas!”– i també de xerrotejar amb tothom, una tasca que a Vela li encanta. La fama de xerraire, però, algun ensurt li ha dut: encara recorda quan, de petites, la mare li va deixar la germana petita a càr­rec mentre anava a comprar i ella, tota feliç, se’n va anar a petar-la amb la veïna de sota... mentre la menuda dels Vela, que no tenia més de 4 anys, va escapar-se de casa en ple matí de fred. Allò va obligar a organitzar una batuda amb els veïns del barri per localitzar la petita fugitiva, que van trobar sana i estalvia voltant per la parròquia. Qui sap si més endavant, ja de més grans, la germana, la Rosa Maria, li hauria volgut tornar aquella mala passada amb el cop de puny que, jugant jugant, li va clavar en un centre comercial amb un guant de boxa que va trobar voltant mentre feien la compra.

Poc amant de l’esquí alpí –recorda com un horror l’etapa de l’esquí escolar–, la també secretària d’organització del PS, on es va afiliar el 2012, té una passió inconfessable que sovint és motiu de mofa dels amics: “sempre se n’han fotut de mi perquè m’agradava el Tino Casal. Era molt hortera vestint, però mira, m’agradava!”. Doncs si li agradava ballar al ritme d’Eloise i Embrujada, què hi farem, segurament tots tenim el nostre vessant mitòman.