Javier Balmaseda, tots els matisos del gris
Diu Javier Balmaseda (Cienfuegos, Cuba, 1971) que no sap d’on li raja la vena artística. Potser del pare, amb inclinacions musicals. O més aviat de l’àvia Juana, les grans, enormes, mans negres de l’àvia, les mans amb què va criar els cinc fills, fent carbó amb les mans, planxant per a d’altres. L’avi tenia cafetars, o sigui que hauria pogut tenir una vida més regalada. Però no va estar disposada a deixar-se subjugar per cap home. Així la recorda el net, a qui potser també per aquí li va arribar la veta contestatària.
Balmaseda diu que aquells dies que televisions, ràdios i webs no feien més que parlar de Fidel, de la mort de Fidel, ell se’n va mantenir allunyat. Però perquè ja li és indiferent, perquè fa vint anys que viu “una altra realitat”. I perquè la història, la personal i familiar lligada a la de l’illa i l’esdevenir de la revolució, no se l’explica en blancs i negres, sinó amb tots els matisos del gris. La seva mare, mestra, va participar convençuda en el gran projecte d’alfabetització, enviada a la Sierra, la mateixa on actuaven les guerrilles subvencionades pels Estats Units. Més endavant compliria la mateixa missió a Nicaragua, fent un cop de mà a la revolució sandinista. “Gent com la meva mare van dedicar la vida a un projecte col·lectiu del qual després van acabar decebuts; va ser un somni convertit en malson.”
Per al petit Javier la infància va ser fantàstica, sempre a la vora del mar, anant a casa tot just per aconseguir menjar i per dormir. Un petit lector fascinat pels clàssics i un manetes capaç de construir-se una bicicleta amb peces trobades per aquí i per allà. Aquells van ser els bons temps, els del camarada soviètic, els d’abans del periodo especial que va començar en disgregar-se l’antiga URSS. Aleshores les coses ja van agafar un altre caire i cadascú va haver de buscar-se la vida com podia. Sovint, xocant amb greus problemes amb la policia. De l’època Balmaseda recorda que l’única manera d’obtenir carn eren les matances de cavalls, absolutament il·legals: podien suposar quinze anys de presó. O el taller mecànic que la família havia de mantenir underground: els balons d’oxigen i acetilè en soterranis dissimulats amb una planxa coberta de fulles i herba. Dues imatges que després, està ben clar, es van fondre en la tan discutida instal·lació que va portar a la Biennal de Venècia el 2013.
Mentre el panorama de la revolució derivava cap al gris més brut, Balmaseda recorria el camí iniciàtic en el món de la plàstica. La primera a flairar les aptituds va ser una mestra: als deu anys va aconsellar la mare que el portés a l’escola d’art –el primer any, com una mena d’observador– en allò que l’educació cubana anomenava cicle d’interès. Quan als 14 sortia cap a l’Escola Nacional d’Art, a l’Havana, ja coneixia els rudiments tècnics de les diferents disciplines i de la història de l’art. Llàstima haver de patir un tall tan bèstia com els dos anys de servei militar obligatori, “dos anys perduts, amb el fusell a l’espatlla, fent més guàrdies que un cadenat i sentint bajanades”. En acabar, un 28 d’agost del 1992 per ser precisos, va arribar a casa, va encendre una foguera al pati per cremar l’uniforme i les botes i va passar l’any següent emborratxant-se.
Passada l’època nihilista, va recuperar el taller a l’escola d’art i es va enrolar com a professor. Després d’algun problema amb la censura –al règim castrista no li van fer gràcia obres com Lo que yo quiero es comer–, el 1998, aprofitant un viatge a França amb motiu d’una exposició va decidir no tornar mai més a l’illa. Un mai més que el camí històric de l’illa ha suavitzat –ha pogut entrar en un parell d’ocasions– però que inicialment es presentava així de taxatiu. Tot i que els primers temps de Balmaseda a Europa no van ser simpàtics: no es podia quedar a França i a Espanya no el volien.
Va trobar refugi a Andorra (on algun cop la família que el va acollir va rebre la visita de la policia) però sense poder creuar cap frontera durant un lustre, excepte els pocs dies que l’Estat espanyol el deixava viatjar a Barcelona per fer gestions al consolat. Coses que es viuen amb paciència i que es recorden de color gris fosc. Però alguna cosa devia heretar de la duresa de la rebesàvia, la que va lluitar a la guerra per foragitar els espanyols de Cuba i va morir quasi centenària, perquè tot allò ja és pur passat.