De quan va venir l'euro

Va haver-hi un dia que semblava que s’anava a acabar el món. Llargues cues a les entitats bancàries, gent al supermercats i botigues amb calculadores i taules impreses per calcular... El que estava passant no era una altra cosa que l’entrada de l’euro. El 2 de gener del 2002, els andorrans van canviar l’última part de l’expressió popular any nou, vida nova, per moneda nova. D’allò ja en fa quinze anys i ara molts, sobretot els més joves, gairebé ni se’n recorden.

Segurament els qui tenen més gravada a la memòria la implantació de l’euro són els qui en aquell moment formaven part del Govern o treballaven en entitats bancàries i comerços. I és que malgrat l’entrada de la nova moneda que substituïa el franc francès i la pesseta (amb el primer va conviure fins al 17 de febrer i amb la segona fins al 31 de març) es va produir a principis del 2002, tots ells van haver de preparar-se amb molta antelació. “Vam començar els preparatius dos o tres anys abans”, assegura Mireia Maestre, aleshores ministra de Finances. La Cambra de Comerç, Indústria i Serveis (CCIS) també va invertir dos anys en una campanya de divulgació de l’euro. “Vam fer sessions informatives i vam distribuir material, com ara convertidors”, explica la directora de CCIS, Pilar Escalé, que també ressalta que “Andorra va ser un dels països on més campanya de difusió es va fer”.

Els comerciants van ser un altre sector al qual se li va girar feina. El director d’Andorra 2000, Antoni Miralles, explica que la planificació va ser complicada i que “vam canviar tot el sistema d’informació i fer campanyes de formació als empleats”. I hi afegeix: “Va ser divertit per lo traumàtic del tema.”

Miralles afirma que un dels principals cavalls de batalla va ser la conversió de preus, i apunta que el Principat va perdre pistonada pel que fa a la competitivitat amb Espanya i França. “No era el mateix estalviar-se 1.300 pessetes que 8 euros, a molta gent li semblava que no hi havia tanta diferència de preu”, comenta.

Sigui com sigui, el que sí sembla innegable és que hi va haver un arrodoniment a l’alça dels preus d’alguns articles i serveis, com ara l’alimentació i la restauració. Un dels exemples més il·lustratius el trobem en el cafè, que abans de l’entrada de l’euro podia costar entre 80 i 100 pessetes i que va passar a valdre 1 euro (166,386 pessetes). La pujada de preus i la inflació que hi va haver van ser, segons Maestre, les creus de la nova moneda.

I la cara positiva? La simplificació de les transaccions comercials i, a un altre nivell, la fàcil adaptació de la ciutadania. “Va ser més ràpida del que ens pensàvem”, assenyala Maestre. De fet, segons una enquesta de l’Observatori Andorrà corresponent al primer trimestre del 2002, el 71,4% de la població considerava l’adaptació ‘bastant o molt fàcil’. En aquest sentit, tant Maestre com Escalé coincideixen que els andorrans ja estaven habituats a l’ús de divises diferents. Com era previsible, els qui van necessitar més temps per utilitzar l’euro amb certa agilitat van ser la gent gran i les persones amb discapacitat.

Al principi, si bé comptar en euros resultava generalment senzill, a l’hora de saber el valor dels productes i serveis, és quan es presentaven més dificultats. És per això que molts comerços van fer servir el doble etiquetatge en pessetes i euros durant bastant temps. “A Andorra 2000 ho vam mantenir durant dos anys”, afirma Miralles. Ara, quinze anys més tard, i malgrat que alguns encara converteixen les xifres més elevades en pessetes, podem dir que això ja és història.