Rejovenint els clàssics

Condueix un Mercedes de l’any 1985. D’un color vermell impecable que inspira passió i esportivitat. Cuidat fins a l’últim detall. Se l’estima amb passió. Una passió que li ve des de petit però que ningú a la seva família té. A l’escola, confessa, només jugava amb cotxes de joguina i quan li demanaven què més volia responia que més cotxes. Així doncs, amb els anys no és estrany que hagi acabat en un box envoltat de cotxes.

Amb 18 anys ja forma part de l’AAVA, una associació formada per propietaris i conductors de vehicles antics del Principat. Ha guanyat el premi al pilot més jove a les darreres trobades de cotxes clàssics (i també de motos, on hi va amb una Honda Dax, també d’herència familiar).

Tot va començar gairebé de casualitat. El seu avi tenia algun cotxe antic aturat, tapat i polsós, en un garatge on la família hi guarda els cotxes que utilitza habitualment. En Sergi, seguint el seu olfacte, els va anar descobrint a poc a poc. Primer els va treure la pols. Després els va investigar per saber-ne el model i característiques. Els va descobrir per dintre i, finalment, va provar d’engegar-los. “Un dia, amb uns amics, vam provar d’engegar-lo. Veient que funcionava no em vaig poder resistir.” Amb ajuda familiar el va tornar a la vida. “Arreglar-lo és molt car i tampoc volia portar-lo a un taller i que m’ho fessin tot.” En Sergi va establir un vincle emocional amb el cotxe. A poc a poc va anar posant-hi el seu temps i diners. “Tinc la sort que el meu avi i els pares m’han ajudat econòmicament. Jo estic estudiant i no tinc suficients diners per fer-ho sol. A més, hi ha reparacions que jo no m’atrevia a fer.”

Ara, la peça de museu volta pels carrers i carreteres d’Andor­ra i de l’estranger. Això sí, en Sergi no vol córrer gaire. “Amb aquest cotxe m’agrada anar a poc a poc, al meu ritme. El gaudeixo més. Has de tenir al cap que no és com els cotxes d’ara. No tenim control de tracció, frenem menys, gastem molta gasolina... En general l’espremo poc.”

A l’AAVA hi ha trobat nous amics, persones que comparteixen amb ell una passió que els porta a reunir-se i a recórrer quilometrades amb els seus clàssics. “És com una segona família amb qui comparteixo una passió. Si mai em passa res amb el cotxe sé que els puc trucar i m’ajudaran”, afirma.

En Sergi creu que aquest món podria ser molt més gran. “Estic segur que a Andorra hi ha molts cotxes clàssics plens de pols i tancats en garatges. Seria maco que la gent els cuidés i els fes cór­rer.” Abans de marxar vol deixar clar que “no és un món exclusiu per a vells i rics. Hi ha molts joves amb passió pels clàssics”.