Jaume Riba. L'home i la terra
Jaume Riba Sabaté li va venir de gust néixer un dia que la mare estava de visita a la finca massanenca on l’oncle era masover. Urgència estranya en un home que, si més no en el contacte superficial, és de parla i maneres pausades. Era el 1950 i ell venia al món en una família que havia conegut la cara negra de la guerra: l’avi matern, mestre republicà, va ser assassinat; l’oncle, enviat a presó. A Andorra va trobar refugi el que quedava d’aquesta família pallaresa. I va ser aquí, és clar, on la mare va conèixer el pare, de cal Palanca del Pui de la Massana. Eren, els pares, humanistes, altruistes, republicans, diu en Jaume, i l’educació, considera, imprimeix caràcter; a banda, hi ha la genètica i després, la pròpia evolució, per fer de cadascú qui és.
En l’evolució de Riba va ser la natura qui va prendre de seguida possessió d’aquell xaval crescut en un entorn on baixar a Escaldes al cine ja semblava un viatge a Nova York i que es considera fruit d’una generació privilegiada. Sent per aquells anys, confessa, la nostàlgia per la simbiosi perfecta de la gent vivint als poblets, per l’estètica i harmonia del moment, “tot i que ja sé que no podia quedar-se així si volíem una vida digna per a tots”.
En tot cas, ell ha dedicat pràcticament la vida a retratar-la, aquesta naturalesa que espera que les generacions futures no perdin. Als catorze anys va tenir a la mà una càmera per primer cop. Treballava aleshores per a Bonaventura Adellach fent feina de camp per recollir tots els topònims d’Andorra. Divuit mesos per recórrer cada racó del país armat amb una Súper 8 i un magnetòfon. Però qui seria determinant per materialitzar la seva vocació de fotògraf seria Sergi Mas. Amb un primer comentari memorable sobre el seu treball: “Això que tu fas és masturbació i els bons orgasmes s’han de compartir.”
Tot i la vocació artística, però, Riba va completar una formació com a enginyer civil, a la facultat de Tolosa, completada a París i Grenoble, sobre riscos de muntanya i dinàmica de la neu. Era la manera, pensava ell, de dedicar-se al que li agradava. Però en començar a exercir de seguida es va adonar que no, de cap manera, que el que suposava era passar-se hores tancat al despatx fent càlculs, i es va dir: “Aquí ja m’heu vist prou.”
Això sí, el periple formatiu va servir perquè un xicot d’un racó tan minúscul obrís els ulls al món. Ja des de la secundària, a Prades: “Et fiquen en una camioneta Volkswagen, d’aquelles que portaven els hippies del moment, i et deixen al Lycée, on et passes tres mesos sense tornar a casa.” I a l’etapa universitària li va tocar viure en directe tot allò que va representar el Maig del 68. “Per a algú de la Massana aquella dinàmica era molt gran.” Després començaria els grans viatges: va fer amistat amb el rector de la Universitat de Nanterre, doctor en geomorfologia, i amb ell va recórrer llocs distants, d’Islàndia a Bolívia. Buscant la bellesa. Potser –tornem a l’educació i la genètica– una vena transmesa pel pare, Gil Riba, “que cantava òpera i ballava meravellosament, així que a casa sempre estàvem envoltats de música”.
I com que tothom a la vida té moments de desvarieig més o menys seriós, a ell en un moment donat li va agafar per la política, i va ser conseller general entre el 1994 i el 1997. Una deriva que no considera gens memorable: “Jo passaré a la història com un polític dolentíssim.” Tot i ser una experiència “divertida, gens menyspreable” i en la qual es va endinsar mogut per l’idealisme i la utopia. Just, recorda, en acabar una altra aventura, la d’empresari d’oci nocturn, al capdavant d’aquell Àmbit. “Vam tancar la sala un dissabte i diumenge guanyàvem les eleccions.” Però la política no és país per a idealistes, “així que jo prefereixo fer política ensenyant la bellesa de la meva naturalesa, sent coherent amb mi mateix i amb accions humanitàries”.