Josep Pozo
A la vida, tot és qüestió de perspectiva, diu Josep Pozo (Lleida, 1967). El pati del col·legi, que de petits ens semblava immens, resulta que d’adults és de dimensions ingènuament reduïdes. Les cues que per travessar la Massana o la frontera del riu Runer posen tan nerviosos els nacionals, resulta que són un sospir quan es comparen amb els embuts de Los Angeles quan fan dubtar si aquella nit s’arribarà a dormir a casa. Així que perduda la innocència, Andorra no és el paradís dels estius infantils, de l’adolescència en què els joves andorrans semblaven tan cool a un noi del barri lleidatà Bloques José Antonio, el veïnatge esforçat i treballador on va créixer, més aviat a la vora dels avis.
En l’edat adulta tot es redimensiona i Andorra ja no sembla tan cool. Però en canvi és una excel·lent base d’operacions, diu, on pot somiar i aixecar projectes cinematogràfics. Un ofici que va trigar a materialitzar-se com a projecte de futur. Cert que sempre va estar al rerefons del jove que s’empassava tantes sessions contínues que l’acomodador el saludava amb un “tu un altre cop?” Però el que aleshores tenia ocupat el futur cineasta era el break dance. Cert: els vuitanta i les seves coses a dia d’avui fan ruboritzar una mica, però aleshores feia furor. I a Pozo, assegura, probablement la dedicació a millorar en aquesta disciplina el va mantenir allunyat del trist camí que van transitar massa joves d’aquella època. El cas és que fer-ho bé, aprendre l’última pirueta –aleshores, quan no existien els tutorials de YouTube– exigia estar ben en forma físicament i mentalment. Aquella dansa que més que ball era gimnàstica exigent el va portar a actuar per discoteques i campionats. No era, potser, la decisió de futur, però servia per anar fent mentre les idees s’aclarien.
El servei militar obligatori va posar el punt final a la dansa urbana. Berga, dotze mesos amb els caçadors de muntanya. “I se’t passen les ximpleries”, recorda.
A les vel·leïtats futbolístiques –de petit es va somiar un gran davanter– el principi del fi el va marcar l’entrenador que el va posicionar com a defensa. Va acabar absolutament amb elles l’àvia, perquè li treia massa temps als estudis. La mateixa àvia que, sense pressentir-ho, el va encaminar per al que seria la passió real convertida en ofici: el cinema. Això pensa el realitzador i productor, que recorda les llargues i avorrides tardes en què havia d’acompanyar la iaia al Palau Episcopal, on treballava, per no quedar-se sol a casa. No hi podia portar joguines, no podia moure’s massa, no podia fer soroll. L’únic que li era permès, pràcticament, era dibuixar durant hores. Bona pràctica per a les pel·lícules d’animació que després dirigiria. A El Cid: la leyenda, on va ser director d’animació, li van donar un Goya.
Però el cine va trigar a perfilar-se a l’horitzó. De fet, el primer que va fer en tornar de la mili va ser obrir un pub. On una nit se li va aparèixer l’Oracle de Delfos en forma de tipus de dos metres i cabells llarg que li va dir quelcom així com “si el que vols és fer cine, fes-ho”. I dit, rumiat (poc) i decidit: es va embarcar cap a Madrid, per formar-se. Mentre, subsistia amb oficis diversos, com marquen els cànons, de cambrer a segurata. El temps lliure el dedicava a anar pel món amb una càmera de cinema de 16 mil·límetres antiga i molt, molt, molt pesada. I la primera oportunitat li va arribar en forma d’un altre ésser mitològic: el falcó. És a dir, de la mà d’un criador de falcons –els lloguen a aeroports o agricultors– que volia una filmació de les aus. “Vaig començar pel que és més difícil: gravar-los mentre descendeixen en picat a 200 kilòmetres per hora”.
Anys, pel·lícules i un llarg i estressant contracte amb Filmax més tard, va recalar a Andorra. Inicialment per formar part de l’infortunat (per dir-ho d’alguna manera) projecte de l’Ordino Studios. Sonava tan grandiós “com si estiguessin muntant els estudis Walt Disney”. La realitat era diferent –i aquí no era qüestió de perspectiva– i ell se’n va desvincular àgilment i va començar a buscar unes altres perspectives a la vida. I al cinema.