Jordi Nadal, aventura i realitat

Educat i atent, molt amic dels amics, familiar –quan parla de la dona i els fills se li transfigura el rostre en rictus d’adoració– i divertit malgrat una primera impressió de paio seriós. Així descriuen els propers Jordi Nadal (Lleida, 1971), director d’Andorra Telecom, un home que, paradoxes de la vida, va créixer en una llar (a la Margineda) on no hi havia telèfon per convicció paterna. Ho confessa entre rialles, i moments després, i ja recuperat el posat greu, diu que una de les coses que l’omplen de satisfacció és haver participat en la posada en marxa de la xarxa mòbil andorrana.

Però tornem enrere. Les arrels de Nadal s’enfonsen a la Seu d’Urgell: l’àvia materna era la Roser de cal Butxaca, tot i que el nom de la casa mai no l’han fet servir massa, més aviat era coneguda per ser una perruquera amb molta parròquia. L’avi treballava a la cooperativa Cadí. A la capital alturgellenca és on la mare de Nadal va conèixer el pare, un jove de Mollerussa que hi feia el servei militar. Es van casar molt joves: ella tenia sols disset anys. I quan la diferència d’edat entre fills i pares és més aviat curta, això pot deparar una infantesa especial, molt plena d’aventures. De viatges, sobretot, amb la família (té dues germanes més) recorrent Europa amunt i avall en una roulotte. Als disset, quan el van enviar a Califòrnia, ja tenia vist mig món del que es diu civilitzat.

El romanticisme de l’aventura és el que el va encaminar cap a l’enginyeria. Per viaranys insòlits: els pares tenien un amic que els visitava a bord d’una enorme moto BMW i com que l’home era enginyer industrial, a l’aleshores jovenet Jordi se li va prefigurar una vida d’experiències sense fi a lloms d’un vehicle similar si es feia enginyer. L’amic li va dir que el futur estaria en les telecomunicacions i ell va dir que d’acord. I ja no va baixar de la moto. La de la imaginació, perquè en la vida real mai no es va materialitzar.

De fet, el somni ni tan sols coincideix ben bé amb el seu tarannà de nen i jove més aviat tranquil, estudiós i tirant a introvertit. Per a mostra, un botó: durant la carrera no es va ni atansar a una sola Telecogresca, la mítica farra universitària barcelonina de la qual, no obstant això, a penes cap participant conserva cap record perquè tots s’esvaeixen amb les ressaques. Però Nadal, el primer any com a universitari (després de passar pel Sant Ermengol) es va allotjar en una residència universitària, compartint habitació amb un jove d’Alcanar que anava per advocat malgrat l’oposició familiar i que el va advertir que ell estudiaria i que no li vingués amb romanços. A l’andorrà li va semblar tan desitjable el pla que es van estar els cinc anys junts, sense ni traslladar-se a un pis estudiantil.

Però Nadal deu ser dels d’arribar i moldre, perquè un dels escassos cops que les germanes el van arrossegar a una discoteca barcelonina –ja et complica la vida, que el germà gran no vulgui fer vida nocturna– es va trobar amb la Sílvia, la seva dona. Ho va tenir claríssim des del primer moment. I només va esperar que ella acabés la carrera, és dentista, per casar-se i formar família, amb tres fills ara ja dins o entrant en l’adolescència.

Per imperatiu familiar (“per la dona, i per la salut”, atorga) és que el nostre protagonista va començar a practicar esport. Esquí sobretot, i un parell de cops per setmana al gimnàs. Tot i que, riu, si un dia s’aixeca amb una mica de mal de gola, benvinguda sigui l’excusa. Per al que no hi ha excepcions, però, és per al dinar setmanal que des de fa anys i anys té amb quatre amics d’escola. Ni que plogui ni que troni ni que caigui el món. A veure la xarxa...

La carrera professional de Nadal s’ha desenvolupat a la companyia de telecomunicacions andorrana, on va entrar tot just en llicenciar-se. Mentre estudiava ni sabia ben bé què era l’STA, però en els temps que havia de plantejar-se el projecte de final de carrera va ensopegar amb una antiga professora del Sant Ermengol: el seu home treballava a la parapública i ell, amb l’empenta pròpia dels 23 anys, es va involucrar en el desplegament de la xarxa GSM. Era el 1994 i des d’aleshores ha anat desenvolupant càrrecs diversos, fins a assumir-ne la direcció el 2013.

I el futur? No es pot aventurar mai. Però veu els amics que tiren endavant empresa pròpia i el grau de llibertat que promet el fa somiar.