Un clam per la pau

Els andorrans es van sumar al moviment internacional contrari a la invasió de l’Iraq i el 15 de febrer del 2003 més de 1.500 persones van sortir al carrer per dir ben alt: “No a la guerra!” Aquella manifestació va omplir l’avinguda Benlloch de la capital, convertint-se en la més concorreguda que es recordava al país. L’èxit de participació va sorprendre molt el col·lectiu Andor­ra contra la Guerra. “Recordo que vaig anar a comprar imperdibles per poder penjar-nos uns cartells a la roba i en vaig demanar només 50, vaig fer molt curt!”, explica Sílvia Puente, una de les organitzadores de la mobilització. Puente havia viatjat dos anys abans a l’Iraq amb una entitat catalana per “conèixer la situació del país deu anys després de l’embargament”. En el record de tothom estaven els atemptats de l’11 de setembre del 2001 contra les Torres Bessones i el govern de George Bush acusava el règim de Saddam Hussein de tenir armes de destrucció massiva. La guerra al país musulmà era imminent però els arguments bèl·lics no convencien la societat andorrana. “Semblava obvi que hi havia uns interessos geopolítics, així ho van explicar els mitjans de comunicació i per això la població civil es va mobilitzar”, diu Puente. “No més sang per petroli!”, “Salveu l’Iraq!” i “Avui l’Iraq, demà Iran i Síria, i després?”, van ser alguns dels lemes de les pancartes de la manifestació del no a la guerra. “L’acció va ser un èxit gràcies al poder de mobilització de Laura Moreno”, indica Puente. Ambdues eres joves recentment llicenciades i estaven en contacte amb el moviment contrari al conflicte bèl·lic de Barcelona. “Ens vam reunir un grup de joves a la seu del Centre de la Cultura Catalana, on treballava, i vam decidir organitzar una manifestació perquè Andorra no s’havia posicionat a favor o en contra de la guer­ra”, explica Moreno. “Manifestar un desacord amb Espanya era un problema diplomàtic per a Andor­ra en aquell moment”, opina Puente. El Govern no va donar suport a la convocatòria. “El dia abans de la manifestació vaig rebre una trucada del cap de Govern, Marc Forné, per demanar-me que no la féssim”, recorda Moreno. La plataforma va decidir seguir endavant perquè “era una acció pacífica”. Qui sí que va participar a títol personal va ser el ministre d’Educació i Joventut, Pere Cervós. Dies després es van repetir algunes mobilitzacions al carrer i escoles del país. Alumnes i professors van llegir un manifest en contra de l’atac militar a l’institut espanyol. El Consell Nacional de la Joventut va protagonitzar una performance per simbolitzar les morts a causa de la lluita pel petroli. El col·lectiu contra la guerra va aprofitar les mobilitzacions per fer una recollida de signatures i en van entregar un total de 1.687 a Govern i al consolat britànic. “Vam voler entregar una còpia del recull de signatures a l’ambaixada espanyola però no ens van rebre”, recorda Puente. Aquest clam arreu del món no va impedir l’ocupació de l’Iraq el 20 de març d’aquell any. En el primer aniversari de la guerra de l’Iraq el col·lectiu va tornar a organitzar una protesta que també va ser un homenatge en memòria de les dues-centes víctimes de l’atemptat a Madrid de l’11 de març. Van llegir un manifest de rebuig a la violència, al qual es van adherir associacions com Averroes i actors polítics, com el Partit Liberal, el Partit Socialdemòcrata, els Verds i Segle 21. El col·lectiu ja no té activitat al país. Tot i que les seves reivindicacions no van ser escoltades, celebren les mobilitzacions. “Manifestar-se en aquell moment va tenir un valor, però també ens posicionem quan anem a votar, per exemple”, conclou Puente.