Pepa Plana, amb els ulls oberts

Pepa Plana Llort les últimes setmanes, mesos potser, li deu haver semblat que de la finita però abundat panòplia d’universos paral·lels on podia existir es troba en el correcte. Giulietta, Penèlope i Blanche DuBois van celebrar amb ella aquest intent per insuflar de nou vida al Festival de pallasses. Cert que ha costat, que potser no va ser el desplegament que meravellava a propis i estranys i que en alguns espectacles s’ha notat a faltar una mica de públic, però ha estat pendent d’una mica de rec i escalfor perquè floreixin noves edicions.

Plana (Valls, 1965) és neta d’exiliats republicans a França i filla d’un modest empresari. Res a la història familiar no feia presagiar la vocació artística que, no obstant això, es va manifestar aviat i pel camí habitual: a l’escola –un d’aquells centres que van aconseguir recuperar l’herència educativa de la República– una mestra la va encaminar al teatre com a activitat extraacadèmica. Després tot vindria rodat, fins a obtenir la llicenciatura en Art Dramàtic, a l’Institut del Teatre barceloní. El teatre d’objectes, l’humor, el clown, sempre la van atreure com a complements a la seva formació i, finalment, van centrar la seva activitat: De Pe a Pa, que va estrenar a Tàrrega, la va encarrilar definitivament i la creació del Festival internacional de pallasses va situar-la a ella, juntament amb Andorra, al mapa d’aquesta disciplina.

Asseguren els que la coneixen de més a prop que si una paraula defineix Pepa Plana és generositat. Al costat, altres conceptes: bogeria creativa, seriositat i entrega, o la infinita capacitat de meravellar-se davant tot el que l’envolta. Com una nena. Va pel món, diuen, amb els ulls oberts de bat a bat i el mateix “oh!” de sorpresa d’un infant. Així es va enfrontar, per exemple, a l’expedició solidària en què es va embarcar el 2009, una missió per apropar el teatre als campaments de refugiats a Angola de la mà de Pallassos sense Fronteres. Perquè també la defineixen com una persona compromesa, que actua d’acord amb les seves conviccions i es mulla, tant sobre l’escenari com fora. Durant aquell viatge va presenciar situacions difícils i es va enfadar. Però quan s’emprenya, quan alguna cosa no li agrada, diuen els propers, ho expressa amb la mirada neta dels infants, amb el mateix sentit dels nens davant la injustícia. És una dona shakespeariana: és o no és i quan alguna cosa li molesta no sap dissimular.

Això li va passar amb la suspensió del Festival de pallasses quan el comú d’Andor­ra la Vella el va liquidar. Va ser dolorós i així ho va manifestar. Igual que va manifestar alegria quan van tornar a contactar-hi per proposar-li de recuperar-lo. Vol ser conscient que no és seu, i ho repeteix –potser per insistir-se a si mateixa– incansablement. Però en algun sentit sí que és seu perquè ella –amb Tortell Poltrona– va estar darrere de la seva creació.

Aquest interludi sense festival, no obstant això, li ha estat profitós. No sols per seguir engegant espectacles propis sinó també per fer una estada a la Meca de l’espectacle circense, el Cirque du Soleil. Una estada que va aprofitar professionalment, per descomptat, però a la qual també ha tret rendiment d’una manera molt més inesperada per als que no la coneixen de prop: es va passar moltes de les hores lliures al taller tèxtil de la companyia, aprenent a fer anar l’overlock, és a dir, per als no iniciats, la màquina de cosir especial per a teixits de punt.

Perquè la tarragonina és una addicta al ganxet, la costura i tot allò que tingui a veure amb el tèxtil. Així que no és estrany que tingui casa seva –instal·lada en una antiga granja– entapissada de dalt a baix amb tapets i fundes de ganxet. És més, així que convidats i amics abaixen la guàrdia acaben amb unes puntes per a les tovalloles en un tres i no res.

I si no cus o teixeix, s’encar­rega de les planes o cuina: especialista en arrossos, aplica allò de mans ocupades, cervell actiu, i mentre remena les cassoles concep espectacles.