La Vuelta siberiana

Els organitzadors de la Vuelta a Espanya del 1991, sota la direcció tècnica d’Alberto Gadea, van decidir acabar la desena etapa a la capital del Principat. Tot i que havia passat altres vegades pel país, aquesta era la primera que Andorra la Vella es convertia en final d’etapa. “La direcció de la cursa buscava acabar en un lloc que fos cèntric, per així fer un bon final, i finalment es va acabar decidint per la capital”, recorda Claude Benet, que aleshores ocupava el càrrec del president de l’Agrupació Ciclista Andorrana.

Potser l’organització de la Vuelta, que llavors es feia al maig, esperava que es recordés aquesta etapa com la que “acabava al cor dels Pirineus” i no per haver estat una de les més dures que es recorden. Els ciclistes des de la sortida, a Lloret de Mar, van patir pluja i tempesta al llarg de tot el trajecte. El fet d’acabar al cor dels Pirineus assegurava un final dur. Ho va ser, però, per la densa neu que va caure sobre els ciclistes. Els protagonistes de l’època recorden aquesta desena etapa de la Vuelta com una autèntica etapa siberiana. “Va passar una cosa similar, no fa gaires anys, amb el Tour de França, que creuava el país fins a Canòlich, on els ciclistes els recordo baixar congelats pel fred i la neu per la Massana. Andorra és un país molt estimat, perquè en un únic espai es pot dissenyar una bona etapa de muntanya amb diversos ports, però la meteorologia no sempre acompanya”, recorda Benet.