Seguir dues línies

Hi ha cops que allò que configura el primer record que es conserva vívid és el que ha marcat la vida futura. O potser no és tan determinant. Però, en tot cas, una de les memòries gravades a l’imaginari de Joana Baygual (Barcelona, 1963) és l’extensa col·lecció d’art modern que podia contemplar quan era ben petita a les parets de la casa d’un oncle. Potser en aquell moment no valorava tant els noms com les formes i els colors. Però amb el temps ha arribat a saber que allà hi havia teles de Torres García, d’Isidre Nonell o un autoretrat d’Olga Sacharoff que no fa gaire va anar prestat per a una gran exposició sobre la pintora espanyola d’origen rus. “Crec que també aleshores em cridava fortament l’atenció perquè era l’única artista dona” que hi havia en aquella sèrie de retrats. I així, en aquell primer record ja confluïen dos dels temes que determinarien els seus interessos futurs: l’art i, més encara, l’art en femení.

Baygual, artista plàstica i comissària, va néixer en una família relacionada amb la indústria tèxtil: el pare, de Sabadell, enginyer industrial, va dirigir durant un temps la fàbrica familiar. Per la nau, entre les màquines, recorda també haver-se passejat de molt petita. Després se la vendrien i la infantesa de Baygual ja se centraria al bar­ri de Sarrià, on va créixer i on va seguir-se desenvolupant la precoç afició a l’art: no passaria dels onze o dotze anys, relata, quan va demanar al pare que la portés a la Fundació Miró per contemplar la primera exposició en un museu, la de l’alemany Kurt Schwitters. “No sé per què, em cridava l’atenció. Jo dibuixava al col·legi i hi havia guanyat algun concurs, així que devia tenir certa gràcia.”

Tot i això, la vida gira incansable i per aterrar professionalment al món de l’art encara ha de passar temps. Perquè primer va fer estudis de Farmàcia i després, de Turisme. Això abans de casar-se –tenia 24 anys– i iniciar un periple pel món –l’home treballava en una multina­cional– que la faria connectar-se amb els ambients i el negoci artístic. El viatge es va iniciar el 1988 a Lisboa, per tornar a Madrid i fer la primera incursió a Arco, on l’oncle col·leccionista li va facilitar el contacte amb una galerista –la sala Theo–. Després es va formar a l’escola de Restauració i Conservació de Béns Culturals, situació que li va facilitar trobar feina al següent destí: Londres. I més endavant va fer el salt a Mèxic, on va prosseguir formació, en aquest cas recuperant les arrels familiars, amb l’art aplicat al tèxtil. Però més enllà de la disciplina concreta, afirma, aquell país la va influenciar enormement: per figures com Frida Khalo, que la va quasi obsessionar; per l’explosió de colors i per l’ambient cultural que s’hi respirava. Més enllà del folklorisme, puntualitza.

Després iniciaria el retorn, amb etapes a Madrid i Barcelona, fins a recalar a Andorra. “Crec que va ser un bon moment”, que li va permetre treballar per a la galeria Carme Torrallardona, com a consellera en la col·lecció artística d’un banc –després de fer màsters d’art contemporani i d’anàlisi i gestió artística–.

També va ser un bon moment per desenvolupar els propis projectes artístics. “El que sempre vaig intentar és crear col·lectiu, sempre he pensat que falta cohesió perquè a Andorra hi ha força artistes.” Fet que sovint crea cert desencís. Amb aquesta sensació amarga va sortir, per exemple, de la presidència de l’Sdadv.

Al Principat hi ha un ambient artístic força nodrit. Una altra cosa, puntualitza, és que sigui un ambient bastant endogàmic. “També hi ha molta necessitat de sortir a lluitar a fora.” Que és el camí que ella ha iniciat últimament, com a membre del col·lectiu internacional Silverfish i com a membre del MAV, Mujeres en las Artes Visuales. Com sempre, una confluència de les dues línies que la guien des de sempre.