Donar vida a les emocions

“Sense personatges no hi ha història i sense emocions no hi ha personatges.” Així explica la Maria Ubach, estudiant d’Escenografia, la importància de donar vida a una obra teatral amb l’espai i la decoració. Té 20 anys i actualment és membre de l’equip artístic de la Jocand. S’està formant a l’Institut del Teatre de Barcelona i assegura ser una apassionada de les arts escèniques. El seu rol és dissenyar un espai damunt de l’escenari que ajudi a caracteritzar els figurants i definir el diàleg. “Ho fem a través del vestuari, de la decoració i dels llums, és un tot que ha de saber conviure”, explica Ubach. “Un personatge no pot anar vestit de verd i enfocar-lo amb llum vermella, ens quedaria un color alterat”, exemplifica la jove. Té clar com ho ha de fer: “De la mateixa manera que un cuiner treballa amb el menjar, al teatre treballem amb els sentiments, és la nostra matèria primera”. Explica que és un “tot”, un engranatge, que requereix coordinació i entesa entre els membres de l’equip, “i sempre hi ha consens, no m’he trobat mai amb complicacions”, confessa.

La Maria ha participat en diverses obres, com ara, Temps era temps... 1993 o Amén, i pot dir que ha treballat en els teatres més notoris del país, com el de les Fontetes, a la Massana. Alguns dels referents que menciona a l’hora de descriure la seva passió són els francesos Rébecca Dautremer i Benjamin Lacombe (en l’àmbit de la il·lustració) o Lorca i Molière (en el món del teatre). Afirma haver trobat el seu lloc en la professió i que aquesta estimula tant la creativitat com la imaginació. “Se’t fa impossible desenganxar-te’n. Estàs constantment aprenent i ho dones tot, fins al punt d’arribar a casa i seguir rumiant-ho.” Dins de la companyia, sempre s’ha sentit “molt acollida” i assegura que l’ambient de treball és idoni: “És un tracte molt proper.”

Més enllà del teatre, també l’apassiona el ballet i la dansa contemporània i s’està plantejant cursar un màster a l’estranger. El seu objectiu és poder dedicar-s’hi i no es tanca portes a cap mena d’art concret. “Els únics treballs que he fet fins ara han estat amb companyies andorranes o formant part de projectes d’alguns companys, però m’agradaria anar més enllà.” Les seves recomanacions són “trobar el que t’agrada fer, perdre la vergonya i endinsar-t’hi, ja que el camí fàcil no és sempre el més correcte”, clou la jove.