El cant o la vida

Deixant al marge el seu particular annus horribilis, Catherine Métayer defensa que la seva vida i trajectòria és d’allò més normal, sense sobresalts ni particulars viratges del destí. No més, vaja, que la de qualsevol persona corrent, amb petites cruïlles on triar, posem per cas, entre música i esport. Ella va preferir la música, professionalment parlant, encara que la competició l’ha acompanyat al llarg de pràcticament els seus seixanta anys de vida. Ara practica golf i com a espectadora s’empassa tot allò que hi ha a la televisió: aquests dies, per descomptat, segueix l’Eurocopa. De moment, aposta per Espanya, se la veu un pèl defraudada amb el nivell de França i es plany que Portugal sigui un bon equip però sense gaire sort.

Métayer va veure la llum al 1956 a la ciutat de Chateaubriant, al costat de Nantes, en el si d’una família eminentment esportista: al pare l’havien tirat l’ham des d’equips professionals de futbol i la mare era gimnasta, així que la petita Cathérine amb dos o tres anys ja tenia trajectòria com a espectadora de competicions i als cinc ella mateixa ja estava al tapís.

A edat tan primerenca, semblava quasi una obvietat que la nena es decantaria per una vida dedicada a l’esport. Però aleshores, amb set anys, es va creuar amb una professora amb bona oïda que la va encaminar cap al cant. Va debutar guanyant un càsting per enregistrar un disc –aleshores un vinil, un 45 revolucions– que es publicaria per la festa de la mare. Maman, petite maman, va entonar.

I aquí va néixer el dilema. Música o esport? Esport o música? Per començar, va continuar amb totes dues, i els estudis reglats. “A casa em van dir: allò que comencis, ho faràs fins al final”. No és que fossin particularment estrictes, puntualitza, sinó que volien que conegués l’esforç que reclama la vida en tots els vessants. Per exemple, recorda, quan va voler el seu primer equip de música es va estar un estiu treballant com a monitora en activitats d’esport a la platja. “Això em va deixar clar que res no és fàcil ni gratuït a la vida”.

En gimnàstica, va entrar a l’equip nacional de França, i demostrava bons dots en natació i tennis. Sempre esports més individuals, puntualitza. Però el cant seguia allà, present: va anar fent cursos al conservatori de Nantes. I quan la família es va traslladar a Angers el canvi va ser crucial per a ella: a la catedral hi havia una coral on ella es delia per entrar. Problema: era un cor de nens. Va insistir i va insistir, davant la negativa del director. Fins que un dia va tirar pel dret: quan el cor va començar a assajar dins del temple ella s’hi va afegir des de la porta. Al director no li va quedar més remei que admetre les seves qualitats i deixar-li el pas franc. Després, perfectament feliç: “No, no em molestava que fossin tots nois, jo estava molt segura que volia cantar”.

Després acabaria la carrera de musicologia a Tours i es decidiria finalment per la música. “Els monitors esportius sempre pateixen afonia, de tant cridar”, recorda que va pensar a deixar l’activitat i centrar-se sols en el cant. Podria haver fet carrera com a solista, assegura, però sentia una forta vocació per la docència. Per començar, va posar en marxa el cor infantil de Nantes. Amb el qual, allà a principis dels noranta, recalaria a Andorra enmig d’una gira, es trobaria amb gent com Marta Deu i Josep Dallerès i sorgiria l’espurna dels Petits Cantors, que aquesta tardor compliran vint-i-cinc anys.

Entremig, aquell any fatídic en què es va situar a l’ull de l’huracà, blanc immòbil d’una gegantina polèmica al seu voltant. No en vol parlar i no vol recordar. Però tampoc no oblida: “No, no puc, va ser una d’aquelles coses que et demostren que a la vida mai no pots donar res per guanyat”. Sort dels amics. Això sí que ho vol recordar, afirma.