Talents amagats

Que Marc Cartes hagi d’assumir el paper de sex symbol andorrà (amb permís de Férriz) no és tan sols culpa de la genètica, sinó també de la televisió. De fet, si no fos per aquesta tendència dels directors de càsting a encasellar i estrènyer-se poc les meninges, en Marc seria un fantàstic actor còmic. Això diuen els que l’envolten de ben a prop. Literalment: “El Marc és un gran pallasso.” Des de ben petit, quan va començar a fer les primeres passes a Els Emprius, la companyia engegada pel comú d’Andorra la Vella a principi dels vuitanta, els seus eren els rols còmics. I en passar pel bressol de pràcticament tot l’element escènic nacional, Els pastorets lauredians, solia brodar el personatge tartamut. Malgrat tot, encara ha d’aparèixer el responsable de càsting espavilat que li ho detecti i l’aparti –ni que sigui momentàniament– dels papers de galant que sol encarnar.

Cartes va néixer en una família tocada per l’art el 1970. El pare era músic autodidacte i la mare havia fet teatre i ballat en algun esbart. Les trobades familiars eren pur espectacle des de ben petits, quan els germans Cartes i els cosins Areny, amb Ester Nadal, també de la família, van muntar el grup Els Estels: música i acrobàcies. Una altra cosa, sobretot en aquells temps, va ser que decidís dedicar-s’hi professionalment. A casa la idea costava de pair i en Marc, xicot ben decidit, es va liar la manta al cap i amb només disset anys va marxar cap a Barcelona, a veure complert el somni de ser actor. Tenia el talent i va tenir la sort: de seguida es va poder enrolar a la Compa­nyia Jove del Teatre Regina, que va fer compatible amb la formació al Col·legi del Teatre.

Va ser un final feliç per a una decisió valenta pròpia d’un xicot que sempre ha estat de tenir les coses molt clares i defensar-les. Des que estudiava al Sant Ermengol i no dubtava d’aixecar la veu si l’ocasió ho requeria per defensar els seus drets. Encara que li reportés problemes.

I si les aptituds còmiques no han estat prou explotades, tampoc no ho ha estat el talent musical. De fet, va començar a estudiar música al costat dels germans barons –en Jan i en Lluís; la Mònica, la petita, es va encaminar cap a la docència– i amb l’oncle, Daniel Areny, abans de passar a l’aleshores Institut Andorrà d’Estudis Musicals (IAEM). En els dies de trobada del clan –generalment a Sant Carles de la Ràpita, d’on eren els avis paterns– sol agafar instrument i formar part de la improvisada orquestra familiar.

A en Marc, és del domini públic, la fama li va arribar per la petita pantalla. El 10 de gener del 1994 TV3 estrenava Poblenou, primer serial de producció pròpia. Entre els quals, l’andorrà. “Sorpresa!”, va sortir dient per primer cop a la televisió. Ho va recordar en el vintè aniversari de l’estrena. Ser el Jaume de Poblenou i, sobretot, el Julià de Ventdelplà, el va propulsar a ser un dels rostres més coneguts d’aquell primer star system català. Com ho ha portat? No sempre bé: allò d’anar a comprar el pa i que la senyora del costat li retragués les accions del personatge xocava al joveníssim actor. A canvi, es complia el somni de “tenir feina fixa”, diu, i el de ser fitxat per a les grans produccions teatrals, com El mercader de Venècia que va poder fer al costat de l’Enric Majó. Més endavant tindria l’oportunitat de fer cine, amb cintes com Amor idiota, de Ventura Pons.

Casat –amb la Isabel, una ballarina professional– i pare de dos fills adolescents, quan li pregunten per aquest presumpte rol de guapo oficial riu i respon: “Ho sóc perquè els papers que em donen ja van per aquí, però no crec que sigui un sex symbol.” És clar que això no li pertoca a ell decidir-ho.