El Katusha deixa penjat el 'Purito' Rodríguez, que es complica el podi de París
Més d’un ciclista aficionat deu anar explicant a tort i a dret que pujant el coll de la Gallina amunt o baixant cap a la Seu i Martinet se li va posar algú a pedalar al costat, algú que li va donar amigable conversa. Mentre al tranquil aficionat se li surten els ulls de les òrbites, perquè l’espontani que està allà, fent-la petar com si res, resulta ser Joaquim Purito Rodríguez.
De l’esportista català afincat a Andorra és proverbial el sentit de l’humor, la capacitat per fer broma a costa de si mateix en qualsevol circumstància. No fa gaire –i els amics encara se’n fan un tip de riure– va assistir a un casament on es va veure assetjat per un convidat molt insistent a reiterar-li la seva admiració. Com que no és persona de dir que no quan pot dir que sí, es va prestar a posar-se al telèfon perquè aquell bon home pogués demostrar el seu pare que compartia taula amb Purito Rodríguez. Només que el pare el va tallar que dient que sí, que encantat, però que si Purito no el podria trucar més tard perquè ell ara estava veient el futbol.
El casament, per cert, era el de Xavier Florencio, una de les persones més directament implicades en el trasllat de Purito al Principat, al 2009. Un canvi durant el qual va guanyar un sòlid grup d’amistats entre els que hi ha el també ciclista Emili Pérez i el xef Carles Flinch. Qui ja es va anunciar que tindrà un destacat paper un cop es consumi la retirada de la competició professional: seran socis en l’obertura d’un restaurant a Escaldes. Ocupació que se sumarà a la gestió de l’escola de ciclisme muntada amb Pérez. Amb aquestes dades a la mà, tot fa pensar que l’estada al país de la família Rodríguez –amb Iolanda, l’esposa, i els dos fills– va per llarg.
A Purito, nascut al 1979 a Parets del Vallès, el ciclisme li va ser infós per via paterna. I després de setze anys com a professional (anys juvenils a banda), va prendre la decisió de dir adéu. Els qui l’envolten saben quant li ha costat, però és realista, sap que els de darrere collen i que aquest potser serà el moment més dolç per deixar-ho, amb un palmarès on hi ha un diploma olímpic, podis als campionats del món –una plata i un bronze– i a les tres grans rondes per etapes, a banda de ser el número u del món tres anys.
També hi ha recances. El moment més amarg va ser el segon lloc al Mundial de Florència del 2013, superat per Rui Costa quan ja tocava l’or a causa d’un error d’Alejandro Valverde, company d’equip. Un tema encara dolorós i que no li agrada tocar, a ell, un home extravertit i amb qui es pot parlar de tot. “Del segon no se’n recorda ningú”, es va plànyer entre llàgrimes d’impotència.
Rodríguez es prepara per posar fi a una trajectòria que només poden assolir els qui se l’han pres a consciència, amb molt de treball i sent molt fidel a la seva feina: els amics recorden haver-lo vist examinar amb cura fins i tot els components d’una crema corporal no fos cas que algun li afectés el rendiment. És amic del bon menjar –“Té bon buche, i cada dia el morro més fi, se’ns està fent un sibarita”, diu Flinch–, però en èpoques de competició ningú el fa trencar la disciplina de calories zero. Ara que, acabades les exigències del guió, com en tornar de les últimes olimpíades, devora un bon festí. També té talents culinaris ocults: de tant en tant s’arremanga i prepara una excel·lent paella marinera.
La seva manera de gaudir del que hi ha a taula revela un caràcter jovial i obert, un gust per la vida que complementen el caràcter fort necessari per arribar a dalt en la competició d’elit.
Ara, en el moment de dir adéu, es prepara per tornar a casa, que és com es considera al país. L’esperen els amics i el temps lliure per fer randonnée, trial o baixar a jugar una patxanga amb els amics de tota la vida a Parets.