Enganyosa aparença
Sosté Olga Gelabert (Arinsal, 1975) que la gent que la coneix superficialment no li ha acabat d’agafar la mida. Que la seva imatge de glamurosa urbanita no té res a veure amb la dona que passeja contínuament descalça o en xancletes els mesos d’estiu, ni com la més intrèpida boletaire en què es converteix així que es treu el vestit de ministra.
Gelabert, que va arribar al ministeri amb carona de nena feliç diu que sí, que ho va ser, i molt, que vivia una infantesa a l’estil Verano Azul quan feia bo i gaudia com una boja llençant boles de neu al pati de l’escola –la francesa de la Massana– durant els hiverns. No com ara, es plany, que els nens estan tan sobreprotegits que quan neva els obliguen a estar a l’aula. També a la casa pairal, ficada de ple en la matança del porc, collint trumfes o perseguint les gallines i els conills de l’àvia. Per cert, que més d’un ensurt va tenir la padrina per evitar que confongués les boletes excretades pels conills amb els suculents conguitos. Ho explica fent-se un fart de riure mentre afirma ,amb cara trapella, “ara sí que perdré tot el glamur!”
Entre les gestes infantils, la gran truita pescada a Engolasters, en un concurs. “És que sóc molt més pastora del que aparento.” I l’afició boletaire. Que de més d’un compromís l’ha ajudat a sortir: al sopar del premi Planeta de l’any passat es va trobar asseguda al costat d’Artur Mas, compartint taula amb Pedro Sánchez, Albert Rivera i Ana Pastor. Parlem dels Pujol? De BPA? Va, millor de bolets. Enguany, que li toca de nou, haurà d’anar amb màscara antigas i armilla antibales si repeteix el ramillet.
A banda de trescar per la muntanya i els estudis –que va prosseguir al Lycée, sense destacar per dalt ni per baix, admet–, els estius els pares la van posar a guanyar-se uns calerons. Ficats al sector de l’hostaleria, impensables les llargues vacances a la platja d’altres nens. De pas, que sabés el valor dels diners. Així que als quinze anys la seva feina era obrir l’església d’Arinsal i ensenyar-la al públic (escàs) que la vigilava. Per la mateixa època, per cert, l’ara cònsol David Baró s’estava a la d’Erts. Un altre estiu va ser l’encarregada del biblioparc al Prat del Colat (aleshores no hi havia bibliopiscina) i encara alguna temporada va fer de monitora d’esquí. Un esport que segueix practicant, però no amb la mateixa empenta: encara joveneta va patir una lesió a l’esquena.
A les arrels de l’actual ministra de Cultura, Joventut i Esports es barreja l’andorranitat de tradició, la del Mas de Ribafeta, amb una mare que va arribar amb setze anys des del poble lleonès de Vega de Espinareda per treballar un estiu a l’hotel Comapedrosa i que es va acabar quedant tota una vida. La política va amarar la seva vida des de petita, amb avi, pare i tiet amb càrrecs al comú i al Consell General. Recorda, però, que el moment que la va mossegar l’interès amb més força va ser el del procés constituent, tot i que no va poder votar: els comicis van ser al març i ella no va fer els divuit fins al juliol.
Amb tot, no es va endinsar en l’activitat política fins que no va tornar al país després del periple estudiantil per Barcelona i Londres. Va començar Hostaleria a la UB però sols un any: odia cuinar, confessa. Sort de l’home. Ho pensen sobretot els fills –onze i vuit anys–, que quan el pare no hi és li pregunten “i ara què menjarem?”
Tornant a l’etapa formativa, va canviar d’idea, per fer un bàtxelor en Administració d’Empreses. Que va completar amb nou mesos de màster MBA a Londres, amb una beca, i tres mesos de pràctiques en una empresa. Amb una certa recança de no haver-s’hi quedat. Però per als andorrans era difícil. Una de les raons, argumenta, que en tornar a casa la va impulsar a entrar a les joventuts de CDA: “És clar que mai no m’havia plantejat ser ministra, només vaig pensar que fer política tenia alguna cosa a veure amb les dificultats que et trobes a la vida.”