Jacint Risco: l'home polièdric

Jacint Risco té tantes cares que es fa difícil definir-lo en un sol terme. Expolicia, actual gerent de la Federació Andorrana d’Associacions de Persones amb Discapacitat (FAAD), advocat, fiscalista, vicepresident del Comitè Olímpic Andorrà (COA), impulsor del Club de judo, exsecretari d’Estat de la Funció Pública, màster en gestió esportiva, amant confés del tennis taula i pare de dos fills. Tot això entaforat en els quasi 2 metres (1,92, per ser concrets) d’un Risco nascut un 3 de desembre del 1961 a Cal Tupinot de Sant Julià de Lòria –comparteix dia i any amb el síndic general, Vicenç Mateu, però no hora, perquè “ell és mitja hora més gran que jo!”, deixa clar– i que es defineix amb molt d’orgull com a persona “de nacionalitat laurediana i ciutadania andorrana”. “Sempre dic que s’hauria de posar una frontera a Santa Coloma i cobrar un peatge per entrar a Sant Julià”, deixa anar com aquell qui no vol fent orgull del seu amor patri per la parròquia del sud.

Perquè malgrat que des de fa anys visqui a Andorra la Vella per qüestions logístiques, no oblida les llargues hores de joc al carrer del poble amb, entre d’altres, el demòcrata Ladislau Baró, ni els iglús que hi aixecava els dies de nevades intenses, ni els anys a l’escola espanyola, ni les històries que ha sentit explicar al seu pare sobre com un dia els joves lauredians van sortir al carrer per defensar l’orgull amenaçat davant l’arribada d’un grup d’estudiants negres vinguts de l’estranger i que intentaven filtrejar amb les jovenetes de la parròquia (és clar que llavors eren altres temps). Però tot i les arrels andorranes, sempre que pot enalteix els orígens charnegos – “i a molta honra!”, diu– del seu ADN: el pare, nascut a Villafranca de Còrdova i la mare del Pla de Sant Tirs es van conèixer per aquelles coses de la vida a Sant Julià i allà van fer niu.

Bromista crònic –“de vegades em diuen que sóc massa sarcàstic...”, reconeix–, Risco és un torrent permanent d’anècdotes. Dels trenta anys al cos de policia, dels quals més de vint van transcórrer a Immigració i control d’estrangeria, en té grapats però també històries de les que queden. Perquè haver de comprovar com, en les èpoques del boom de feina al país, hi havia persones literalment vivint en trasters no és plat de bon gust. I per què va triar precisament l’ofici de policia? Doncs, entre d’altres motius, perquè la miopia li va barrar el pas a la idea idíl·lica de joventut de ser pilot d’avions de combat. I sobretot, diu, per la vocació que li circula per les venes per defensar els drets socials. “També perquè complia els tres requisits de la dita francesa segons la qual per ser un bon policia has de ser gran, gros i bèstia...! I una mica bestiot sí que sóc!”, riu.

La carrera de policia, però, es va truncar l’any 98 quan va arribar el daltabaix personal de l’esclerosi múltiple. Des de llavors té la incapacitat permanent i la malaltia li ha capgirat els esquemes de vida. Mira l’afecció de cara i confessa com de dur és reconèixer la discapacitat en un mateix i com cal adaptar-se a les circumstàncies quan el cos comença a reduir la marxa perquè no pot més. “Estic casat però tinc una amant permanent que m’estima moltíssim i no em deixa”, exposa mirant de treure ferro a una malaltia que l’obliga a viure el present sense pensar en més enllà. “L’únic que em queda és viure amb plenitud el que pugui. Les piles se m’estan acabant”, afirma serè. I, mentre pugui i es vegi amb força, seguirà combatiu per defensar els drets de les persones amb discapacitat i fer entendre al món que aquí no hi ha gent de primera i de segona classe i que al paternalisme millor llançar-lo pel barranc.