Jordi Torres Arauz: el cònsol i la línia recta

Deu ser Jordi Torres Arauz (Encamp, 1968) home de línies clares i ben definides. I no ens referim als seus principis ni acció política, cosa en la qual no ens posem, sinó als esquemes mentals d’algú que per formació i professió es dedica a representar en plànols les superfícies de la terra sobre la que posa els peus i que en el terreny de les devocions es va recórrer mitja Europa participant en concursos de line dance. Va ser campió del món, “però d’una categoria inferior, eh!, posem-ho en context”, adverteix. No obstant això, qui sap si Encamp no hauria lliurat al món tot un ballarí de primera fila si no se li hagués creuat, en perpendicular, una altra línia: la de la política.

O, millor dit, l’interès per la cosa pública sempre ha discorregut en una trajectòria paral·lela i procedent de la línia genealògica: cal Tresà ha estat una d’aquelles cases que generació rere generació ha donat homes a l’administració del país. “No sé si estava cantat” que s’hi acabés dedicant, argumenta, però segur “que des de ben petit ho he viscut perquè a les reunions familiars, com la de fer matança, se’n parlava”.

Els qui el van temptar de manera definitiva, però, van ser Angelina Mas i Josep Rodríguez: “Havia estat el meu mestre de petit i vaig pensar que amb ell m’hi posava amb els ulls tancats”. Sempre en l’òrbita liberal, recorda que l’entrada al comú la va fer com a minoria. “I és bo, perquè és bo veure la política des de tots els punts de vista”. Si els Torres són encampadans de soca-rel que es diu, els Arauz vénen de força més enllà: l’avi matern va recalar al Pirineu procedent de Guadalajara. Es dedicava a l’explotació forestal, a la tala d’arbres per fer carbó i el transport, amb matxos. En primera instància es van instal·lar a Oliana, on va néixer la mare de Jordi Torres, qui als vuit o deu anys, no obstant això, ja arribava a Encamp. “L’avi, treballant a la intempèrie, va agafar una pulmonia i després la família va intentar posar en marxa una pensió”, explica l’avui cònsol major d’Encamp. “I així va anar tirant la família, entre penes i glòries”, resumeix.

De l’adolescència, com a tot encampadà que li va tocar viure-ho li queda un vívid record dels aiguats del 1982. “Allà estàvem, mirant-ho des de la finestra, quan el meu germà Enric va dir “acaba de marxar la freixera” i de seguida el riu es va emportar el prat de davant”. I si la mateixa carretera aixecada per la força de l’aigua no hagués actuat de parapet també se’ls hauria endut la casa.

Records puntuals a banda, la seva va ser infantesa d’empaitar animalons domèstics per corts i pallers per un Encamp que el viatger encara trobaria idíl·lic. I la joventut, de molta muntanya i molt d’esport, especialment esquí. De fet, el futur cònsol va passar les proves d’INEF perquè volia dedicar-se a l’educació física. I s’hi hauria dedicat de no haver-se-li posat al camí les Creus de Concòrdia: el comú havia contractat un topògraf per fer-ne el seguiment i a ell el van oferir que li servís d’ajudant estiuenc. “Vaig veure que era una feina xula, que em podia estar tot el dia a l’aire lliure, i que a sobre guanyava calés”. Així que la seva línia vital va fer un desviament de quaranta-cinc graus i el va dur a la Universitat Politècnica de Barcelona a fer enginyeria tècnica en topografia. Una feina que, assegura, troba a faltar en les llargues hores de despatxos i sales de reunions.

Quan es treu el vestit de cònsol, però, procura perdre’s per la muntanya del país que ni en els anys barcelonins es va sentir temptat d’abandonar. D’urbanita, confessa, en té poc. I de tant en tant, si l’oportunitat es presenta, corre cap a la línia de balladors i a canviar –musicalment parlant–els pics pirinencs per les Rocky Mountains.