Aleix Espargaró: un tipus carismàtic
És un tipus transparent i extravertit, i per això és fàcil que de vegades se’l pugui malinterpretar. Això diuen d’Aleix Espargaró (Granollers, 1989) les veus que l’envolten d’ençà del seu desembarcament al Principat. Extravertit, però un home sense pèls a la llengua ni problema a l’hora d’expressar el que considera just i allò que pensa i defensa. Des del seu posicionament a favor de la independència de Catalunya a l’enfrontament amb el torero Miguel Abellán. “No voy a respetar a los bárbaros que matan por diversión, ¡jamás!”, va assegurar via xarxa social, després de preguntar-se “¿Hace falta matar a un animal delante de personas por su macabra diversión?“ Que l’afició i defensa dels animals forma part del seu tarannà ho acaba de deixar ben clar un altre cop, i amb empremta física aquí, al país: acaba d’obrir un negoci dedicat a la cura de les mascotes.
Però això de mantenir múltiples interessos més enllà de la moto i manifestar-se allà on li ve de gust, en terrenys molt allunyats dels esports és al mateix temps el que el converteix en un tipus tan carismàtic. Segons un amic, “és que està a tot, pertot arreu, encara que sigui el seu món, el de les motos, el que més s’estima”.
Però des que va recalar al Pirineu s’ha aficionat a molts àmbits inherents a la zona, especialment a l’esquí de muntanya, i altres esports a la natura que ha afegit a l’interès pel ciclisme i la seva proverbial condició de culer irredempt.
El gran dels Espargaró va iniciar la carrera esportiva amb deu anys, proclamant-se campió de Catalunya d’enduro en la categoria de 60 cc. Des d’aleshores ha anat acumulant campionats i fent passos amunt –amb títols com el Campionat d’Espanya en 125 cc al 2004– fins a debutar, al 2009, en la categoria de MotoGP on lluita al Top 10. Un home afable –que ha tingut temps de crear-se un cercle d’amistats al país malgrat les constants anades i vingudes dels esportistes de la seva categoria–, però també un home marcat per un fort caràcter competitiu: en només un parell d’anys i no gaire temps per dedicar-s’hi ja s’ha col·locat a l’alçada dels millors en esquí de muntanya. “Sempre va a tope”, asseguren al seu voltant.
Per la resta, és un altre dels esportistes que sembla haver trobat un refugi de calma a les muntanyes pirinenques, un punt de repòs entre competició i competició, on compartir el temps amb la seva dona –Laura Montero, amb qui es va casar al 2014 després de vuit anys de relació– i, per descomptat, els seus inseparables gossos.
El gran dels Espargaró, i en això no es diferencia gens del petit, va pensar a instal·lar-se a Andorra cridat pel boca-orella i els consells d’altres esportistes i gent del seu entorn. Des d’aleshores ha estat un abanderat constant del Principat, deixant ben clar com de còmode s’hi sent, i responent amb contundència les crítiques. Via Twitter li va etzibar a algú que li recriminava la residència “Si vienes, te invito a esquiar!” Menys contundent que aquell altre, a qui per respondre a una crítica ofensiva li va recordar que en un any “Gano el doble de lo que ganarás tú en toda tu vida”. I que ningú li pugi a les barbes.