Albert Pintat: Un home de clan

Pot semblar un home distant als que menys l’han tractat, fins i tot trobar-li un aire d’orc pirinenc, però col·laboradors i coreligionaris asseguren que no, que Albert Pintat (Sant Julià de Lòria, 1943) en realitat és un home afable i dialogant, amb curiositat per escoltar l’interlocutor i extraordinàriament convincent quan s’ho proposa, amb un fi sentit de l’humor britànic i una cultura prou extensa per parlar d’allò que se li posi al davant. A Pintat, excap de Govern, excònsol lauredià, exministre i conseller general i exambaixador el consideren al seu voltant un home molt hàbil en les relacions interpersonals.

Els seus primers anys els va viure al Cafè-Hotel Cinema Principal, com relata al llibre Andorra, avui i demà, una llarga conversa amb Antoni Morell editada el 2005. Un establiment on, recorda, hi havia cafè, restaurant, barberia i cinema i que regentaven els seus oncles, Jaume Dionís i Manolo, amb la “iaia Teresa, que regnava a la cuina”. L’excap de Govern és un home familiar, de clan. Ell parla de la seva extensa “tribu”, disponible quan les coses es compliquen. I els fills, explicava a Morell, “és l’únic passaport per a l’eternitat”.

Recorda una infantesa corrent lliure pels carrers lauredians i una escolarització que va anar de les monges de la Sagrada Família a l’escola francesa i l’espanyola, amb classes de doctrina amb mossèn Jaume Argelagós, que “em va plantar per sempre la llavor del cristianisme”, va relatar a Morell. Després, la facultat d’Econòmiques de Barcelona que va deixar per acabar la carrera a la Universitat Catòlica de Friburg.

En tornar a Andorra el 1968, després d’un any a Oxford per aprendre anglès i iniciar la vida professional –vinculada a l’empresa familiar– va participar en iniciatives culturals com Antrophos. La política, procedint d’una família que estava “al rovell de l’ou”, segons Morell, del poder polític i econòmic, era un pas natural. I va arribar a encapçalar un Govern que iniciava alguns dels grans debats que avui cuegen, l’obertura d’Andorra al nou escenari. Unes reformes que, recorden els companys de files, no va tenir prou temps per acabar.

També dels companys de partit li va arribar algun dels moments conflictius de la legislatura: l’aleshores síndic Joan Gabriel li va fer tres requeriments en dos anys. Una ocasió més per fer gala de cintura, de ser home capaç de reconduir les situacions complicades cap a un escenari més propici.

Frugal –solia dinar al despatx una petita xapata amb uns talls de pernil, unes olives i aigua–, matiner –iniciava les jornades a les set, per a disgust d’alguna periodista convocada a hores tan intempestives per als horaris de l’ofici– i dinàmic –els col·laboradors esbufegaven escales amunt i avall.

La paciència la va haver d’exhibir en infinites ocasions. Aquella en què, de visita oficial a l’Eliseu es va produir un error d’agenda i a Juli Minoves el van rebre com si fos cap de Govern mentre Pintat i el síndic Gabriel havien d’esperar en un carreró.

Ara, de tots els viatges rocambolescos, el desplaçament –no oficial– a Tànger per conèixer Juan Goytisolo es va endur la Palma. Acompanyat per dos col·laboradors propers, va ser un seguit de retards i pèrdues de connexions amb hores buides als aeroports. Al de Barajas, extenuat, intentava descansar a la sala d’autoritats quan per la porta va irrompre l’aleshores alcalde de Madrid, Alberto Ruiz Gallardón, al crit de “presidente!” I en lloc tan inusual es va gestar amb quin nom batejar el Pont de Madrid.

Encara li quedava, però, una bona reserva de paciència i sacrifici per gastar –i uns bons nervis que va matar mastegant xiclet amb força–, creuant l’Estrecho en un bimotor pilotat per un comandant que venia directe de celebrar la festa major de Màlaga. O després, en l’aparatosa rebuda, amb comitiva de seguretat, a Tànger, mentre Pintat cridava als sorpresos col·laboradors: “però canalla, què heu fet! Que això no era oficial!” Sort que el final va tenir la màgia de què Goytisolo va impregnar finalment la visita, un recorregut on tranquil·lament etzibava coses com “aquí vivia mi amigo Paul Bowles”. La resta queda per al sempre agraït llibre d’anècdotes.