Ahmed Keshta: el fruit de les piràmides

Ahmed Keshta (Guiza, Egipte, 1978) pot explicar allò que sonaria a somni per a un bon grapat d’amants de l’art i la història: haver tingut una infantesa a l’ombra de les piràmides. “Només que això és com tot, no ho valores fins que no estàs lluny, és com algú que visqui porta a porta amb el Museo del Prado.” Ho diu amb aquesta senzillesa i bonhomia que el caracteritzen. I amb l’humor amb què s’ha pres alguns episodis vitals que en un altre haurien fet saltar més que espurnes d’indignació. Com aquell cop que, preparant una instal·lació artística al Retiro madrileny es va veure sobtadament envoltat de policies armats fins a les dents, alertats per algú a qui la seva activitat unida a la seva aparença va semblar més sospitosa que artística.

No va ser plat de gust, però ara riu quan ho recorda. I de pas ironitza sobre el perill de confusió que l’aguaita en aquests temps de paranoia: no fa gaire esperava tranquil·lament la sortida del seu vol a la cafeteria d’un aeroport quan el cambrer li va preguntar si era seva una bossa sense propietari aparent; no, se la devia haver deixat un home que havia d’embarcar en un avió d’El-Al, la companyia israeliana. “Imagina’t que em poso a córrer amb una bossa a la mà cap a un avió israelià”, riu. Encara que en el fons ens hàgim de preguntar si fa gràcia. Tornant enrere, els primers anys de la vida de Keshta –instal·lat des de fa anys al Principat, on ha format una família– van transcórrer en aquell espai que, per molt que digui, alguna influència deuen haver tingut en la seva decisió de dedicar la vida a l’escultura. Les immenses construccions faraòniques i els pares: es van conèixer a la facultat de Belles Arts del Caire. La mare, per cert, va ser la primera dona que es va inscriure en la carrera en aquell centre. Després ambdós progenitors tindrien feines vinculades a la creació, tot i que no es guanyessin les garrofes amb una producció artística: la mare va exercir com a docent i el pare es va dedicar a la producció de ceràmica.

Que Keshta acabés sent escultor a ple temps també va ser un exemple de com els déus escriuen recte amb renglons torts: en principi havia començat a estudiar Interiorisme, que semblava millor via per guanyar-se la vida, sobretot per al fill d’una dona que havia educat sola dos nens des de la mort de l’home, quan l’Ahmed tenia dotze anys. Però ell estava convençut que el canvi de via era el correcte “i vaig prendre la decisió amb responsabilitat, sabent que havia d’estar a l’altura”.

Va acabar Belles Arts, branca d’escultura, a la universitat del Caire, i després va ampliar estudis a Munic. On, per cert, va coincidir amb qui es convertiria en la seva dona, la Goretti, una jove andorrana que també completava la seva formació a Alemanya. De jove no s’havia plantejat mai marxar del seu país. “Tot i que casa meva és on estigui el meu taller, que és tot el meu món”, assegura. A l’estudi s’ha atansat a la figura del pare, a qui de petit veia recloure’s a treballar en les seves ceràmiques sense saber ben bé què significava. Ara ho entén tot. També el taller va ser des d’una edat primerenca un univers de formació: preguntava i preguntava sense aturador fins que la mare li comprava els llibres on trobar resposta, de ciència, d’art, de tot allò que omplís la seva curiositat.

Haver crescut a l’ombra de les piràmides ha convertit les seves escultures, les seves instal·lacions, en una barreja entre l’art tradicional islàmic i els corrents artístics europeus. Cap problema, cap conflicte, en el seu esperit: “En el fons totes les religions diuen el mateix, que has de tractar bé els altres.” Tant de bo fos així.