Teresa Colom.
Sembla mentida, però darrere d’aquesta carona d’àngel amb què enfronta la vida, Teresa Colom (la Seu d’Urgell, 1973) amaga monstres. Entenguem-nos, monstres literaris, com els que li van sortir a borbollons a La senyoreta Keaton i altres bèsties. Però el llibre no deixa de reflectir aquest món interior encuriosit per la foscor que ja va sorprendre la professora a la qual, a penes adolescent, va reclamar “aconselli’m llibres de poemes d’amor i de mort”. I d’éssers estranys, fora del comú denominador de les modes i els comportaments. “M’entendreix tot aquell que és diferent, sempre he sentit que l’aparença no explica tota la nostra complexitat, no m’agrada catalogar la gent pel que es veu des de fora”, s’explica.
Colom va néixer en una família de sis germans on van confluir diverses branques de sang pirinenca: de la Cerdanya a Tremp, amb una veta andorrana, la que va baixar a la Seu l’àvia materna, de cal Mallol de Sant Julià. Sang andorrana i genètica resistent: va arribar a centenària. Una fortalesa i dinamisme que va traslladar a la següent generació, la Teresa Pich, la mare de l’avui escriptora i una dona que amb 81 anys sembla feta a prova de bomba. Amb similars antecedents ja no es fa estrany insistir que la fragilitat de Teresa Colom no deu ser més que aparent: darrere hi ha algú ferm i agosarat, com ho va demostrar deixant de banda la feina en un banc per tirar-se de cap a la poesia, recorden els amics.
De petita, al col·legi de Les Monges, era una nena introvertida, bona estudiant, tranquil·la, però que d’alguna manera s’ho feia venir bé per estar envoltada de les més trapelles. “Jo tenia unes notes impecables però elles m’explicaven que les havien castigat sense veure l’Un, dos, tres per falsificar-les, i a mi em semblava exòtic”, recorda. Potser és que a ella, reflexiona, amb tant germà gran per sobre, la responsabilitat i la gravetat li van caure damunt ben aviat. “Des de ben petita vaig tenir consciència que la vida no és fàcil i que l’has d’encarar amb valentia”, assegura.
Nena introspectiva, llegia i rumiava llargues estones a casa, sovint a la terrassa, on perseguia (i martiritzava, encara que de bona fe) tot insecte o animaló que gosava apropar-s’hi: a manca del gos desitjat però mai permès buscava consol i amics en els cargols, les abelles o fins i tot les formigues, que observava encuriosida.
Ja aleshores escrivia. Encara que ni li passava pel cap que hagués de ser res més que una pulsió solitària. A la família hi havia l’habitual xip conservador, el de formar-se per a un futur sòlid i brillant en un sector econòmicament prometedor. Ella va optar per Econòmiques, “que permet certa dosi de creativitat” i on va gaudir d’assignatures com ara teoria dels jocs i va detestar comptabilitat. Els temps universitaris –la Pompeu Fabra barcelonina– la van fer passejar-se en nits d’oci per discoteques de moda “però a ballar, res d’anar a posar o a lluir”, sinó a gaudir de la música que encara li agrada: es confessa guitarrera, rockanrollera, de Hendrix als Rolling, de Lenny Kravitz a Otis Redding. També, acaba confessant, era quan la nit es confonia amb el dia que algun cop es deslligava la cabellera i, entre amigues, acabava recitant poemes.
Després va venir la tornada a Andorra i els inicis de la vida laboral al sector financer. Res de més allunyat de la poesia, una dèria que mantenia per a si mateixa. Fins que un dia una altra dona de lletres del país, Ester Fenoll, li va dir una cosa així com “potser no t’agrada la poesia, però m’acompanyaries a un acte?” El cel obert. Era el lliurament del Martí i Pol, que la va fer plantejar-se “i per què no ho provo?” I ho va fer, fins entrar en el món literari no diguem per la porta gran, sinó en pijama, riu: l’accèssit que li van atorgar al Grandalla de la Nit Literària –per un poemari febrilment escrit en migdies laborals de bocata– la va agafar desprevinguda, a casa tranquil·lament (s’havien oblidat d’avisar-la) fins a rebre una trucada de Josep Dallerès: “Com que no ets aquí? Vesteix-te, que vinc a buscar-te!” I així va anar. “Però durant molt de temps no he gosat dir que sóc poeta o escriptora. No em sentia legitimada.”