Ramon Sàrries: treballar la terra

Ramon Sàr­ries, mossèn Sàrries, arxipreste de les Valls d’Andorra ens l’hem de representar en els seus anys de joventut conduint un tractor, una recol·lectora, “pencant com un lladre”, que diu ell mateix, a les terres de la masia familiar, el mas d’en Porta, a deu quilòmetres de Guissona. Fill de pagès i el petit de quatre germans –l’hereu, l’enginyer, l’educador i el mossèn, per aquest ordre–, els seus estius van estar sempre dedicats a la feina a la terra. A suar-la, però també a gaudir-la. Plaer absolutament terrenal. Com –confessa– un bon plat de patates fregides amb dos ous, una copeta de vi i, en acabar, si és diumenge, un whisky amb gel. Aquesta és la senzilla recepta de la felicitat. Un quadre que anys enrere completava un bon cigar o una pipa. “Ara no, que si ho sap el metge, em penja.”

Va néixer un 13 de maig del 1945 en una família religiosa: el pare, per molt cansat que estigués de la feina al camp, no deixava mai de resar el rosari abans de sopar. I la idea de dedicar-se a la vida religiosa –“primer va ser una il·lusió, després va venir la vocació, ja raonada”, puntualitza– el va acompanyar des de ben petit. A casa sempre es veia la vida des d’una perspectiva religiosa, recorda. És a dir, que les coses no passaven ni per casualitat ni per sort, sinó per la providència divina i la bondat o malícia de les persones.

De treballar i jugar pels camps –un cop un caçador quasi els pela d’un tret al seu germà i a ell– va passar a la vida disciplinada del seminari. Tretze anys que van ser com tretze etapes d’una cursa ciclista, argumenta. Els moments més durs, els de plantejar-se que el celibat anava de debò i per a sempre –“mirem de ser-ne fidels, encara que la gent no s’ho cregui”–. A banda, els últims anys, a punt d’ordenar-se, van coincidir amb aquell final de la dècada del seixanta i principis del setanta d’absoluta revolució dels costums que també va entrar als seminaris i va provocar tantes secularitzacions. “Si no et secularitzaves, pràcticament eres un bitxo rar.”

Ell va fer via i el dia de Sant Pere del 1968 s’ordenava a Ponts. El primer destí el va tenir a la Pobla de Segur, com a vicari, del 1968 al 1974. Anys que va dedicar intensament a l’ensenyament en dos centres. I posant en marxa activitats per al jovent. Aleshores, argumenta, no hi havia tanta sobreabundància d’oferta com ara. Una mica de futbol –de jovenet feia de porter– i una mica de bàsquet. Per cert, que en un rebot que –encara avui li dol– no hauria d’haver perdut, li va sobrevenir la consciència que es feia gran. “Ja n’hi ha que em passen al davant”. També el teatre, que sempre l’ha apassionat. Encara que, admet, ara va una mica perdut: ell és més tradicional. O no sempre, perquè en música, admet, el que l’ha fet sovint vibrar són aquelles grans orquestres de l’era del swing, com la de Glenn Miller.

A Andorra va recalar en una primera etapa el 1978, com a vicari, després de viure els últims temps del seminari de la Seu. Al costat de mossèn Vidal van estrenar la rectoria i la casa de Santa Maria del Fener, també va viure els aiguats: ell va baixar per una carretera mig destrossada des de la Massana, on havia anat per substituir mossèn Roc Pallarès, que era amb els grups que van viatjar a Barcelona per la visita del Papa.

L’any següent iniciaria una estada de dos anys a Jerusalem, per fer-hi una llicenciatura en Teologia Bíblica. Coses del bisbe Joan Martí Alanis, que volia que els capellans de muntanya sortissin a obrir-se al món: si l’ambient és tancat, la mentalitat, també. Des d’aleshores, pocs anys ha faltat a la cita amb el viatge a Terra Santa: ja es coneix amb alguns agents de seguretat israelians a l’aeroport. I rebre aquí el patriarca llatí de Jerusalem, Michell Sabbah, va ser un gran moment per a ell.

De moments, des que el 2003 el bisbe Joan-Enric Vives el va nomenar rector d’Andorra la Vella i arxipreste de les Valls, n’ha viscut de bons i dolents. El pitjor, l’accident del Dos Valires, que va afectar famílies que coneixia bé. El millor, l’ordenació d’Emili Villegas, el primer capellà fill d’Andorra des de feia cent anys. Un altre fruit del seu esforç per conrear la terra.