Antoni Pol: les cartes que toquen
Antoni Pol (Ivars d’Urgell, 1957) va acabar sent arquitecte. La tradició familiar, arrelada en un manobre que es va veure involucrat en els esdeveniments de la Setmana Tràgica a Barcelona, així ho feia presagiar. Però no del tot. També podia haver estat periodista, d’haver fet cas de les proves realitzades per ajudar els escolars a trobar el seu camí. De totes maneres, ha acabat signant tants articles –professionals, la major part, però també és un opinador consumat– que per la banda de l’escriptura no deu sentir cap recança.
Al passat familiar hi ha una casa pairal laurediana avui desapareguda, cal Fuat. Un nom probablement lligat amb l’agudesa, la rapidesa, d’algun dels habitants. Una casa de família jornalera i que va allotjar la dida d’alguns dels prohoms que ha donat Sant Julià. També hi ha, al passat familiar, un anar i venir constant, per allò de guanyar-se les garrofes. Començant pel padrí, que va marxar per participar com a manobre en la construcció de l’Eixample barceloní i a qui la Setmana Tràgica va sorprendre, “un refugiat econòmic”, el recorda avui el net, algú que compartia els temps durs que van provocar la revolta. Après l’ofici, va tornar al Pirineu i es va instal·lar a la Seu. Després el fill es casaria a Ivars d’Urgell, on continuaria la tradició familiar en el món de la construcció, ja amb empresa pròpia. I al poble del Pla d’Urgell va viure Antoni Pol els primers anys, fins que amb vuit el van enviar cap a Andorra: en aquells moments els nascuts fora del país havien de tornar abans de la majoria d’edat per no perdre la nacionalitat.
Així es va enfrontar als primers hiverns de neu, amb les cames vermelles i botides, recorda encara, perquè no s’havia fet a la idea que els pantalons curts no s’adiuen bé amb la duresa del clima pirinenc. També hi ha records, compartits amb aquella primera promoció del Sant Ermengol, d’excursions els dimecres amb el jeep, de competicions escolars de futbol, de la missa i el cine de diumenge, d’una Andorra que encara respirava ambient de poble. I de les passejades que havien de fer els alumnes interns, com ell: al centre encara estava tot per fer i s’allotjaven a l’hotel Isard. També hi ha records no del tot plaents de les sortides a esquiar: l’àpat previ incloïa un plat de sèmola que s’empassava a disgust i que indefectiblement el portava a marejar-se pels revolts del port d’Envalira.
Un altre dels moments que li va tocar viure va ser el pas de De Gaulle per Escaldes, amb els escolars estratègicament ubicats i agitant banderoles. Un personatge, diu amb el pas dels anys, que va seguir després, amb admiració: “Era un líder destacable, tenia pebrots.”
Després vindrien els temps de seguir formació: COU a Lleida i la Politècnica, a Barcelona: molts caps de setmana enllestint projectes que dilluns eren estripats sense pietat. “Això t’habitua.” L’arquitectura, més enllà de donar-li una professió, reflexiona, l’ha ajudat a construir pensament i caràcter, amb una barreja de coneixements científics, artístics i transcendentals. Un trio d’asos “per jugar amb les cartes que et toquen a la vida”, per tenir present que passi el que passi al món “no podem obsessionar-nos amb el decorat, sinó concentrar-nos en allò que ens interessa per evolucionar com a persones”.
Pare de dos fills i ja avi –“és quan t’adones que el temps passa de debò”–, afirma estar “satisfet amb el que la vida m’ha deixat fer”. Sigui el pla d’urbanisme d’Encamp, haver estat entre els impulsors del Col·legi d’Arquitectes o implicat en la Societat Andorrana de Ciències, “on vam començar amb una sabata i una espardenya, i així seguim”. Però és un repte que no sembla fer-lo enrere: “Les coses no les fan els que tenen els mitjans, sinó els que s’adonen de la necessitat de fer-les.”