Cyril Despres: un paio normal

ACyril Despres (Fontainebleau, 1974) difícilment se’l veurà sense que hi hagi una moto en les proximitats. Fins i tot el temps lliure, el dedicat a la família, potser el passarà fent randonnée o esquí, però per tornar de seguida a agafar els estris i embrutar-se de greix. Com a molt, confessa, li agrada el bricolatge. Novament costa de veure’l amb eines a la mà. “Faig una vida normal”, insisteix a repetir. Sempre que no està en competició, és un paio normal, amb una família normal i un dia a dia normal. Així que “normal” és el concepte que més repeteix en referir-se a si mateix. Com ho fan els que l’envolten, que el descriuen com un home “supertreballador, molt estricte amb si mateix, autoexigent”, qualitat que sol definir els esportistes d’elit. Però quan baixa de la moto (ara, del cotxe) perquè acaba l’entrenament, la competició, es camufla en l’entorn, es converteix en el paio normal que vol ser. Amable i afable, jovial i accessible per als seguidors però que també valora molt, admet, que no l’empipin preguntant-li contínuament pel Dakar.

Despres va néixer al si d’una família dedicada a la restauració. Per descomptat que va haver de passar unes quantes tardes i caps de setmana de la seva joventut ajudant en el negoci familiar. Però mai no se li va passar pel cap dedicar-s’hi. D’aquells temps li’n queda encara l’habilitat de cuinar pizzes per a la família. “Si t’has passat uns quants anys preparant-les, mai no se t’oblida, és com anar en bicicleta”, assegura. Però des de ben aviat les motos se li van creuar pel camí i era per elles que ell es delia: el fill d’uns amics dels pares era pilot de trial i va ser així com va entrar en contacte amb les dues rodes, per no deixar-ho mai. Als setze anys va iniciar els estudis de mecànica, quatre anys, que el portarien al món professional. “I ja tot va ser moto, moto, moto.”

Els inicis en la competició van tenir quelcom de casual, d’anar a poc a poc. “No és que tingués com a somni, com a meta a la vida fer el Dakar”, diu qui fins ara n’ha completat quinze, amb cinc victòries. Tampoc no tenia els recursos econòmics com per plantejar-s’ho d’entrada, reconeix. Així que el primer cop que es va veure en terres africanes s’ho va prendre com unes vacances.

Va ser un començament pas a pas, “però ara ja sóc més impacient, perquè he vist que a la vida quan vols alguna cosa no la pots fer a mitges, has d’implicar-te al cent per cent”, diu.

La competició li ha ensenyat “que no sols hi ha trofeus i glòria”, sinó molta dedicació, molts dies fora de casa. I molts riscos: algun amic es va deixar pel camí. “He caigut i he tingut amics que han caigut, fins i tot han mort; el camí és complicat.”

Però la competició el fa voler “repetir i repetir i repetir, sóc molt feliç; que enguany hagi quedat en tercer lloc em farà emprenyar? no, perquè és un pas endavant en una nova etapa”.

Una nova etapa com la que va iniciar en traslladar-se a Andorra: un amic preparava aparells de cronometratge i volia que l’ajudés a provar-los. El pilot, a qui la vida de gran ciutat no diu gaire cosa, va flairar que aquí estaria còmode i aquí està, amb la família que va formar amb l’ex­esportista Laia Santuré. De petit sempre s’havia imaginat vivint en una casa de fusta... et voilà.