Andreu Claret: fill de supervivent
No és que sigui una ovella negra a l’ús, però un Claret amb mala oïda musical sí que confessa haver-se sentit un xic acomplexat entre tant de talent musical a la família. El vessant creatiu ell, Andreu Claret (Acs, 1946) l’ha canalitzat per l’escriptura: en una llarga i rica carrera periodística que recentment ha derivat cap a la literatura, amb dues novel·les, El secret del brigadista i Venjança, que acaba de presentar. “He passat molt de temps aplaudint-los, ara els toca a ells aplaudir-me una mica”, avisa els germans del violoncel i el violí. I en les trobades familiars, després de dispersar-se entre música i literatura, sempre troben la unanimitat: el futbol. Són tres culers irredempts.
El gran dels Claret va néixer a Acs una jornada d’agost entre llamps i trons i en una família que havia hagut de buscar refugi en l’exili. Però els primers records són ja andorrans: la família s’hi va establir, primer al mític hotel Mirador; poc després, a una casa a la plaça Guillemó. D’aleshores, la memòria conserva imatges de les batalles amb la canalla d’Escaldes al Roc de les Bruixes; la pell conserva la cicatriu del tret d’una escopeta de balins. “Érem durs perquè érem fills de supervivents.”
El que suposava pertànyer a l’exili, el nen d’aleshores ho vivia amb aquella estranyesa de saber que una part de la família era tan a la vora, a Súria, a Barcelona, però que el trajecte fins allà estava vedat per a ells. També amb les anades i vingudes per casa de personatges com Pau Casals, Pompeu Fabra o el mestre Fontbernat, “el món de l’exili, que hi posava tanta densitat cultural, tot i que el pare no era home d’estudis”. Aleshores? Era un home emprenedor que en arribar a França s’havia sabut guanyar les garrofes amb profit, venent fusta, cosa que l’havia posat en disposició d’acollir aquell cercle d’artistes i intel·lectuals sense massa mitjans.
El verd dels Pirineus, d’ambdues bandes (als vuit anys va marxar cap a França per seguir estudiant), s’ha mantingut indeleble a la retina de l’Andreu Claret a qui el periodisme primer i la tasca de gestió cultural més tard portaria amunt i avall pel planeta, fins a la polsegosa Alexandria, destí dels últims vuit anys per dirigir la delegació de la Fundació Euromediterrània Anna Lindh.
Abans, com a delegat de l’agència EFE, va presenciar guerres tan cruels com les d’Angola, El Salvador, Guatemala o la invasió americana de Panamà. On va veure clares dues coses. La primera: que l’ésser humà té una capacitat d’adaptació inaudita que li fa trobar la seva quotidianitat enmig del conflicte més cruent. La segona: que tot és susceptible d’empitjorar, i sovint empitjora, així que és millor optar pel diàleg mentre encara és possible.
La política, per descomptat, venia en la motxilla familiar. Així que estava escrit que un dia es traslladaria a Barcelona per ocupar posicions contra el franquisme. Es va integrar al PSUC i va participar en activitats –com la fundació de l’Agència Popular Informativa, totalment il·legal, per descomptat– que el portarien alguns cops a comissaria i, finalment, uns mesos a la Model. També patiria de manera molt directa la censura: el van fer fora de la revista Cambio 16 per denunciar la manipulació d’una entrevista que havia fet a Lluís Maria Xirinacs. “Potser amb el temps ho vius com una cosa honorable, però en el moment no; en el moment penses que és una gran cabronada.” Lluny d’aquells temps, avui es refugia a la Cerdanya, acompanyat del gat i les vaques del veí, per posar ordre a les vivències i reflectir-les en novel·les, encara que no sigui de forma gaire explícita: “Tota creació literària té un punt autobiogràfic”, diu. I la literatura “té la virtut d’ajudar-te a pensar, a obrir i tancar calaixos, és molt sana per a l’esperit”.