Lydia Magallón: la vida, ara en verd

Després de passar més de quinze anys entre aules i estudiants i vuit més al despatx de cònsol major d’Escaldes, si ara busquen la Lydia Magallón la trobaran en un espai ben diferent: atenent rere el taulell de l’establiment de queviures que els padrins van fundar als anys 30, una botiga de barri a la part alta de la parròquia en què es respira molt, l’ambient de barri. “Primer la van obrir a l’avinguda Carlemany, enfront del cine Valira”, detalla. La neta de Cal Peret del Tit de Pal, a qui encara els d’una certa generació la criden Pereta, ha volgut tornar als orígens. A aquells en què el pare es feia un fart de baixar, primer a Lleida i després a França (va ser un dels primers a emprendre la ruta cap al nord), a buscar gènere per vendre a la botiga. Capons, ous, formatges, làctics... “Teníem de tot i estava oberta a totes hores. Fins i tot el diumenge, perquè a la mitja part del cine molta gent aprofitava per acabar de fer la compra”, explica.

Magallón dibuixa aquells anys, de menuda, amb moltes hores de jocs al carrer, cor­rent amb l’avi prat avall on avui hi ha el centre neuràlgic i comercial de la parròquia, i també passejant de tant en tant algun corder que el seu tiet, pastor, els regalava quan havia nascut bessonada. La passejada, però, la feien amb estil: l’animal duia un llaç al coll. La cinta, però, es quedava fora del plat quan per Pasqua arribava l’hora de la matança i de servir-lo a taula: “Aquell dia no dinava ningú, allò era un drama!”

La més gran de tres germans (a ella la segueixen l’Anna i el Marc, que li ha resseguit els passos de la política i ara és conseller de l’oposició escaldenca) va venir al món un 10 d’octubre del 1960 a la casa familiar d’Escaldes, sota una nevada d’aquelles contundents. Va ser alumna de les monges de la Sagrada Família primer i després del Janer (va formar part de la segona promoció de l’escola) i quan va tocar triar carrera, ho va tenir clar. Hi havia dues opcions obertes, que ja de menuda li rondaven pel cap i senyal inequívoc és que per carnaval es disfressava d’una cosa o de l’altra: o mestra o infermera. Finalment va optar per la primera, que combinaria més endavant amb la Filologia Catalana, mentre que la vocació de la segona, com que va quedar allà, l’explotava quan feia de monitora a AINA. “Mossèn Ramon em feia fer sempre d’infermera”, se’n riu.

Fos com fos, amb 19 anys tornava també als orígens i ja es plantava en una aula del Janer enfront de xavals de 8è d’EGB, que en tenien quatre o cinc menys que ella. Allò, reconeix, al principi la va impressionar. De seguida arribaria als 80 el projecte de crear l’Escola Andorrana, que inicialment es va concebre com a espai de maternal on introduir als menuts el català i el castellà o el francès, i ella s’hi va llançar de cap i amb ganes. Fins que el projecte es va fer gran, va arrelar i, a mitjans dels 90 la política se li creuava pel camí. “A casa sempre l’havíem viscuda, el pare va ser conseller al comú”, diu. De l’etapa de cònsol, que opta per passar per sobre, l’enriquiment intel·lectual i el privilegi que li va suposar servir el poble. Els moments menys agradables –en altres entrevistes ha reconegut que algun punyal per l’esquena li han clavat– prefereix no recordar-los.

Ara, centrada en la vida sana, bé es podria haver guanyat amb escreix el sobrenom de La yerbas per la seva afició a tot allò natural. S’ha format en ayurveda, massatge tailandès, alimentació saludable... “Així puc aconsellar els clients, perquè no es tracta només de vendre”, argumenta. Tot plegat ho amanirà amb un projecte que ja ha començat a preparar amb el seu marit, Albert Adellach, i que mira cap al sud: habilitar la casa que tenen a l’Ametlla de Mar i oferir-hi turisme rural (dormir i esmorzar) a més de fer de pagesa i jardinera, perquè de feina en una finca sempre n’hi ha. Així que si la busquen d’aquí a uns anys, quan es jubili, no vagin cap a la botiga de queviures. Carretera avall, a terres ebrenques la trobaran.