Àngel Calvente: La forja d'un artista
Tot i que va veure la llum a Andújar (1956), la vida d’Àngel Calvente en realitat es va començar a forjar en terres lleidatanes. Si per forjar volem entendre ser conscient de la pròpia existència i començar a arxivar els primers records. Aquestes memòries primerenques són les d’Almenar, on la família es va instal·lar després que el pare recalés a la zona per enrolar-se en la construcció del pantà d’Oliana. De l’època en conserva l’avui artista el record del pare portant-lo a veure una pel·lícula de Cantinflas i el d’haver passat el xarampió, amb una febrada que li va provocar uns malsons terribles: un enorme tigre se’l cruspia a mossegades. Un somni en tecnicolor i 3D i una figura que, curiosament, tot i mantenir-se vívida a la seva imaginació, mai no ha plasmat en cap llenç.
De terres lleidatanes, la família es va desplaçar a Andorra, i és al país on els Calvente van arrelar i començar a “proliferar” (la ironia és seva) fins a completar els vuit germans, on el pintor i escultor és el tercer dels grans.
Dels primers anys hi ha imprès al record la casa “molt antiga” del costat del Tudel i les estones que la mare anava a fer safareig al roc del Metge: les dones xerraven i el petit se les escoltava amb aquell interès fascinat per les coses dels adults. Aleshores anava a un col·legi regentat per monges que “potser eren bona gent, però a mi no em queien bé”: tenien la mà bastant lleugera. Més felicitat li depararien els anys escolars en arribar-li l’edat d’anar a l’escola espanyola. Allà el mestre, el senyor García, també deixava anar alguna clatellada que altra –“devia ser una mica trapella, però en aquell moment considerava que se’m feia una injustícia”– però en general era tant del seu grat que encara el recorda amb afecte. I de les hores de lleure, les batalles amb els xavals de l’escola francesa: eren tan durs els marrecs de l’època que el nucli de les boles de neu que es llançaven anaven proveïts d’una bona pedra. Les cicatrius, com és normal, perduren.
Amb els pares treballant dur per sortir endavant, certa prosperitat va entrar a la família, si més no, la suficient per mudar-se a un nou pis amb tot gènere de luxes: bany i calefacció. I una vaqueria al costat, al prat del Panxut, on l’amo convidava a uns glops de llet acabada de sortir de la mamella. Prosperitat sí, però als germans grans els pares ja els havien inculcat que no els podrien pagar estudis: tots haurien de suar plegats i col·laborar perquè els petits sí poguessin. Cosa que no vol dir que el pare no apuntalés les aptituds innates de l’Àngel per al dibuix: va destinar uns bons calerons a la compra d’un curs a distància. Deu patracols amb lliçons i exercicis que s’enviaven per correspondència al professor, que els tornava amb les correccions. No sempre justes. Això, sumat al fet que resultava un aprenentatge dur i avorrit, va fer que finalment l’apuntessin a les classes del professor Duarte, el pintor d’Andorra del moment.
L’Àngel treballava i dibuixava. Pintava i treballava. O més aviat se sumia en els seus traços perquè a la feina del moment, de botons d’hotel, més d’un cop el trobaven despistat. També se li devia començar a despertar l’ego d’artista, reconeix avui, perquè l’escola de Duarte la va deixar en desacord amb el que va considerar intromissió del mestre a la seva composició pictòrica. Passat el temps l’afecte retornaria. I l’emoció, el dia de la primera exposició de Calvente, quan l’antic professor li va dir allò d’“ara el mestre ets tu”.
Calvente es considera pràcticament un autodidacte. A les lliçons de Duarte hi va afegir les de Jaume Saumell o l’any passat a l’escola barcelonina de Joaquim Campos (la intenció era matricular-se a l’escola Massana, però l’any triat va arribar tard als tràmits ), però molt de l’aprenentatge més tècnic, assegura, és fruit de la feina de pintor decorador que va fer a l’empresa del pare. Eren els temps que els rètols publicitaris es pintaven sobre els murs i tenien encara quelcom de personal. Ben pagat i rebent bones lliçons dels oficials: una bona escola. S
ón els anys de la forja d’un artista, que compartiria amb gent com Alfons Valdés, Faust Campamà o el mateix Sergi Mas, la primera eclosió artística al país, la que va posar en marxa iniciatives com La Xarranca.
Ara comparteixen escena amb una nova generació. I ara li toca, com al seu mestre abans, exclamar davant d’algun alumne avantatjat: “Pero si dibuixes millor que jo!”